SZA, oportunitat per acostar-se al R&B d’alta volada

No és senzill veure en directe aquí a grans noms del R&B nord-americà, així que el pas de SZA pel Primavera, amb honors d’estrella, tenia alguna cosa de petit esdeveniment. O no tan petit: tot i que Solána Imani Rowe (així es diu en realitat) creix com més íntima es posa, la seva nova gira és bastant aclaparadora, començant per un escenari que estén la temàtica nàutica de la portada del disc SOS, espècie de reflex d’aquella famosa imatge de Lady Di asseguda sola a la passarel·la del iot de Mohamed Al-Fayed.

Amb el suport de visuals marítims i submarins, cos de ballarines i una entregada guitarrista de l’escola Prince, SZA va exhibir un coneixement del R&B més canònic alhora que va demostrar nul interès per cenyir-se a un sol patró. Primer fitxatge femení del segell Top Dawg Entertainment, va bastir ponts amb el hip-hop convidant un Ol’ Dirty Bastard d’arxiu per a Forgiveless. D’altra banda, amb F2F ens va recordar que també és fan del pop-punk de Good Charlotte, i en una corejadíssima Kiss me more, el seu mà a mà amb Doja Cat, va demostrar potencial com a estrella dance-pop.

Notícies relacionades

Un nazi a la Patagònia i un dictador que fingeix demència

Joshua Oppenheimer: "Ens dirigim cap a l’abisme, i se’ns acaba el temps per escapar-nos-en"

Hi havia un contrast interessant, molt emotiu, entre la certa opulència de la presentació i el material de base, sovint tan vulnerable. Les cançons del revelador Ctrl, del 2016, mostraven SZA excusant-se una mica per ser ella mateixa, com en l’estimada Drew Barrymore, rebuda amb merescut galimaties. SOS és el disc, malgrat el títol, d’una dona que està aprenent a defensar-se per si sola i treure les armes quan és necessari. Cada avenç cap aquest horitzó cobra en escena dimensions èpiques: la metàfora bel·licosa de Seek & destroy i la claredat meridiana de I hate u es tornen doblement aclaparadors i, en el cas de la segona, amb ball de matxets inclòs, pot ser que triplement.

Sovint, tot l’espectacle que feia falta era la seva veu, en què bona tècnica rima amb emotivitat creïble. En els moments més íntims semblava cantar només a cadascun de nosaltres per separat: Special (cosida a Supermodel, també sobre un mal nòvio) va obrir un seriós parèntesi baladístic que van completar Open arms, Nobody gets me i Saturn. Es va acomiadar també sense fer soroll, amb una 20 something en clau deliciosament menor.