Adania Shibli: "Si no et consideren humana, és impossible que et considerin escriptora"

No és necessari passar 25 anys fora de Palestina per notar canvis en el paisatge. Els canvis es produeixen d’un dia per l’altre. L’ocupació intenta trencar la teva intimitat amb el paisatge constantment. L’any 2000, al principi de la Segona Intifada, arrencar arbres es va convertir en un mètode sistemàtic de l’ocupació. Quan veig la meva família des de Ramal·lah o Jerusalem segueixo la ruta de Nablus i Jenín. A la carretera hi ha tres ametllers que estimo perquè em fan sentir que m’acosto a casa. De sobte, vaig començar a patir per aquests tres ametllers i maleir-me per estimar-los, perquè temia la seva pèrdua. Cada dia hi ha un punt de control nou que t’obliga a canviar la ruta, i vies noves, fins que et fan sentir desorientat. Fer-te sentir un estrany a la teva terra forma part del mètode d’ocupació. És cruel. Vinc d’una família grangera que cuida la natura perquè la natura ens cuida.

La carretera sol ser en les ficcions occidentals un símbol de llibertat. A Un detall menor és un malson de supercontrol.

La sensació de falta de llibertat és amb el que et despertes cada dia, perquè no només no tens llibertat fora sinó també dins. Sempre havia escrit sobre personatges que no es movien i amb Un detall menor vaig voler trencar amb això. La limitació de moviment forma part del mètode de desorientació de què parlava i el cert és que funciona, perquè aprens a no moure’t. Et convences que no moure’t és una forma d’autoprotecció. Però aquesta immobilitat és una forma de mort. Vaig voler transmetre com el moviment s’adreça contra tu, una relació amb el moviment molt diferent de l’occidental. El moviment també em va permetre la trobada del llenguatge amb l’entorn.

Va trigar 12 anys a escriure Un detall menor (140 pàgines). ¿Quina en va ser la dificultat?

L’estructura. La primera part, narrada des de la perspectiva d’un oficial israelià, té plantejament, nus i desenllaç. És la claredat narrativa pròpia normalment del poderós. Però, si pensem en Palestina com un professor de literatura, ¿quin seria el seu ensenyament? Una narrativa fragmentada, trencada. Combinar-les totes dues en el tot de la novel·la i trobar la fluïdesa de llenguatge en una i l’altra em va costar molt.

Les dues parts de la novel·la tenen en comú que són detallistes.

Torno a Palestina com una sensibilitat literària. És un lloc on la teva identitat és contínuament marginada. No és celebrada, sinó humiliada i atacada. De manera que només existeixes en els detalls amagats. 485 pobles palestins van ser destruïts a la Nakba. Per als que es van quedar, aquests llocs només existeixen en el mur en ruïnes, l’arbre o el cactus que van sobreviure a la destrucció. No en monuments, noms de carrers o senyals de carretera, que pertanyen a la ideologia sionista. Estàs entrenada per reconèixer-te en detalls petits.

¿La deshumanització dels palestins forma part de la idea sionista, com dona a entendre l’arenga de l’oficial israelià a la tropa?

Per descomptat. Promoure la idea d’una terra sense gent per a gent sense una terra és una màxima del sionisme. És una màxima increïble, perquè és una terra amb gent. Només no veure aquesta gent et pot permetre seguir endavant amb aquesta idea, i deshumanitzar aquesta gent és una manera de no veure-la. Hi havia molts israelians antisionistes que es negaven a no veure els palestins, però van ser silenciats i un munt d’ells se’n van anar. Ara n’hi ha pocs i se’ls considera una cosa pitjor que traïdors. Anar contra una cosa que t’ha sigut inculcada durant tota la vida, obrir els ulls, requereix molta força.

¿Un detall menor va tenir ressenyes en els grans mitjans israelians?

Aquests mitjans ni tan sols informen ara dels assassinats de palestins, així que com havien de publicar una crítica de la meva novel·la. Si no et consideren un ésser humà, és impossible que et considerin una escriptora. Però sé que tinc lectors israelians perquè se m’acosten en els esdeveniments a Europa i m’expliquen que la novel·la els ha impactat.

L’oficial israelià de la primera part, sota el comandament del qual una jove beduïna és violada (també per ell) i assassinada (per ell), està malalt per la picada d’un animal innominat. ¿És un atenuant o una metàfora d’una malaltia moral col·lectiva?

Portaré la pregunta més enllà: ¿ens autoritza estar malalts a cometre un crim? Aquí ho deixo.

El premi que havia de rebre a la Fira del Llibre de Frankfurt passada va ser cancel·lat després de l’atac de Hamàs a Israel el 7 d’octubre del 2023. La seva resposta va ser un escrit en el qual hi havia aquesta imatge: una serp intenta menjar-se un eriçó, l’eriçó treu les espines i serp i eriçó moren. ¿Cap aquí van israelians i palestins?

Vaig estar a Palestina per última vegada el juliol del 2023, i ja flotava en l’aire l’olor de mort. Amb el que passa a Palestina sempre penses que no pot empitjorar, però un dia descobreixes que sí que pot empitjorar. El nivell de deshumanització i de dolor que vaig veure llavors superava tots els límits: et tornava boig. Quan tot al teu voltant et diu que ets un animal, et tornes boig. Vaig veure això. Crec que és important preguntar-se què li passa a la persona que et deshumanitza cada dia. Hi havia un núvol de bogeria. Responc: aquest sembla ser el futur.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

¿La capacitat humana d’infligir patiment i de suportar-lo és infinita?

M’ho pregunto cada dia des de fa uns mesos. I, encara més, em pregunto de manera obstinada: ¿què hem de fer quan som testimonis de tant patiment? ¿Mirem? ¿Plorem? ¿Girem la cara? La resposta em va arribar de manera indirecta per un incident ocorregut en un poble pròxim a Ramal·lah. Un adolescent tornava amb uns amics d’una barbacoa a la natura. Militars israelians havien entrat al poble poc abans. Els joves van fugir i van llançar pedres, els soldats van disparar. Però ell va entrar al poble, va veure algú a terra, va córrer a ajudar-lo i va ser tirotejat.