Radden Keefe: "La veritat és fràgil"

Autor d’obres de no-ficció tan celebrades com No diguis res, sobre el conflicte d’Irlanda del Nord, i L’imperi del dolor, retrat de la dinastia familiar i farmacèutica que va crear el medicament que va desencadenar l’epidèmia d’opioides als Estats Units –totes dues publicades per Periscopi (en català) i Reservoir Books (en castellà)–, Radden Keefe és el primer convidat del nou programa de residències internacionals que el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) ha posat en marxa coincidint amb el 30 aniversari de la institució. En la seva condició de Resident CCCB el periodista nord-americà passarà els dos mesos vinents a la ciutat i, entre altres activitats, coordinarà un cicle de conferències entorn del deteriorament de l’esfera informativa i de la mateixa idea de veritat, "que s’ha convertit –va assegurar– en una cosa molt fràgil".

Un públic difícil

Però el primer encàrrec amb el qual va haver de lidiar tot just posar els peus a Barcelona va consistir a perorar sobre el seu ofici davant més de 300 estudiants de secundària al Hall del CCCB. Que el públic no seria fàcil va quedar clar ja d’inici, quan el sociòleg Miquel Missé, encarregat de conduir la xerrada, va demanar que aixequessin la mà tots aquells que segueixen regularment alguna publicació, en paper o digital, per tal d’estar informats. Es van aixecar cinc mans i una d’elles pertanyia a Patrick Radden Keefe. Quan Missé va repetir l’experiment preguntant aquesta vegada si algun dels presents havia pensat a dedicar-se al periodisme, les mans van ser encara menys.

Radden va reconduir amb habilitat la situació a l’apuntar que, malgrat haver sentit la crida del periodisme des que als 16 anys va trobar un exemplar de la revista The New Yorker a la biblioteca de l’escola, ell mateix va tenir molts dubtes respecte a la seva vocació i, de fet, va acabar estudiant Dret ("em va semblar extremadament avorrit"). I tot i així, va acabar veient complert el seu desig de viure d’explicar històries i de fer-ho, a més, a la mateixa publicació que havia alimentat els seus anhels juvenils (és redactor de The New Yorker des del 2006).

L’últim llibre de Radden Keefe que ha vist la llum entre nosaltres es diu Canalles (Maleantes, en castellà, porta l’eloqüent subtítol d’Històries verídiques sobre estafadors, assassins, rebels i malfactors i és una antologia de reportatges sobre personatges que han demostrat tenir certa inclinació envers el costat fosc, per dir-ho d’alguna manera. No és un mal material per despertar la curiositat d’uns adolescents, així que, després d’assegurar que no li interessen tant els psicòpates com "les persones que fan coses dolentes per una sèrie de raons complicades i després busquen la manera de justificar-se", el periodista es va llançar a explicar històries relacionades amb la seva feina en alguns d’aquests casos.

Hilarant i inquietant a parts iguals va ser una anècdota que va referir al parlar dels contactes que va mantenir amb l’entorn del poderós narcotraficant mexicà Joaquín Guzmán, àlies El Chapo (que, per cert, li va fer arribar una proposta per escriure les seves memòries). "Un dia vaig acompanyar el meu fill de sis anys a classe de karate i em vaig emportar el meu altre fill, que llavors en tenia quatre. Perquè aquest s’entretingués, li vaig deixar el mòbil i ell li anava enviant emoticones a la seva mare. De sobte, vaig sentir un soroll estrany, vaig mirar el mòbil i vaig veure que el meu fill havia activat sense voler el FaceTime i a la pantalla apareixia la cara del lloctinent d’un capo de la droga. No sé què devia pensar el tio del càrtel quan va rebre la trucada i, al contestar, es va trobar amb un nen de quatre anys en primer pla i, de fons, altres nens vestits de karatekes cridant ‘¡iiiiaaaaa!’. El cas és que vaig apagar el telèfon ràpid i, quan vaig poder, li vaig enviar un missatge excusant-me i explicant el que havia passat. La seva resposta va ser: ‘Un nen guapo’".

Els perills del reporterisme

Es diria que relats com aquest no només van captar l’atenció del jove públic sinó que van excitar la seva imaginació. Per això, quan va arribar el torn de preguntes, van ser diversos els assistents que van interrogar Radden Keefe sobre les situacions en les quals, en l’acompliment del seu treball, ha sentit més por i sobre les amenaces que ha rebut. El periodista va remarcar que els riscos que corre no són comparables als que afronta un corresponsal de guerra –"aquesta sí que és una feina heroica"– i va afegir que disposar d’un passaport nord-americà li ofereix una protecció que els reporters d’investigació d’altres països no tenen. Tot i així, va admetre que quan estava amb la història de la família Sackler (per a L’imperi del dolor) algú va enviar un investigador privat a vigilar casa seva i que han sigut algunes les empreses que han amenaçat de demandar-lo. "Al final mai ha passat, perquè si no vols publicitat sobre els teus assumptes, demandar algú és la pitjor idea del món", va afegir.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Un dels avantatges d’especialitzar-se en el costat "tenebrós" (per utilitzar l’expressió feta servir per un dels estudiants) del comportament humà, és que a Radden Keefe no se li acaben les històries. A l’agost, Periscopi i Reservoir Books recuperaran Cap de serp, un llibre del 2009 entorn d’una àvia que dirigia un pròsper negoci de tràfic de persones des d’una botiga de fideus del barri xinès de Nova York, i, mentrestant, el periodista està treballant en una investigació sobre la mort a Londres, el 2019, d’un jove que es feia passar pel fill d’un oligarca rus. "Com a punt de partida, el que m’interessa d’una història així és entendre les raons del personatge. ¿Què porta un noi de 19 anys a impostar una vida de luxe i riquesa fins al punt de relacionar-se amb gent molt perillosa?".

Si el leitmotiv de la residència de Radden Keefe al CCCB és la defensa del periodisme davant les maniobres per falsejar la realitat, l’última pregunta va oferir un tancament perfecte a l’acte inaugural. "Quan entrevistes algú, ¿com saps si et diu la veritat?". "Per principi, cal dubtar de tot i acarar totes les versions i les dades –va respondre–. Per això, en periodisme hi ha una màxima que diu: ‘Si la teva mare et diu que t’estima, verifica-ho’".