Yuja Wang encisa amb el seu virtuosisme

Impressiona pel seu virtuosisme, però també perquè marca tendència: Yuja Wang no baixa dels talons per firmar autògrafs, però tampoc per tocar Chopin. I si una crítica musical té en compte aquests detalls, és perquè aquesta artista apassionada de la moda –impressionants els modelets de la nit, un minidress amb serrells i un vestit llarg sense esquena de pedreria amb stilettos amb plataforma– es caracteritza per la recerca d’una personalitat i una imatge pròpies. En aquesta tornada a Barcelona va acomiadar el cicle Palau Piano 2023-24.

Sempre interessada a oferir programes interessants, en aquesta ocasió (va ser rebuda amb crits de joia pels seus incondicionals) va voler contrastar, en la primera part, obres de compositors tan diferents com Samuel Barber i Dmitri Xostakóvitx, aconseguint un efecte hipnòtic amb obres escrites més o menys en les mateixes dates. Del compositor nord-americà, amb qui va engegar el programa, va oferir una rotunda versió de la Sonata per a piano en Mi bemoll menor, Op. 26 de 1949, obra difícil d’afinació i sobretot de ritme, ja que l’intèrpret ha de saber portar-la sempre al cos per no caure en passos en fals. Wang va imposar una digitació clara i transparent, exposant sense problemes les diferents veus, tònica que va marcar tot el recital ja des de l’Allegro energico servit amb tot el seu virtuosisme, però sense córrer (més ho va fer en el vivace i leggero que va passar com un sospir) fins a arribar a l’impossible final plena d’energia.

Notícies relacionades

Penguin Random House fitxa María Oruña i reobre la pugna amb Planeta

La tornada triomfal a Barcelona de la mezzo letona

Xostakóvitx mai deixa de sorprendre pel seu dolorós lirisme, i Yuja Wang va incidir en aquest sentiment expressiu al proposar un passeig pels poc programats preludis i preludis i fugues del compositor rus, des d’un gairebé xiuxiuejat inici del Preludi i fuga Op. 87 Núm.. 2, en la menor fins a fer cantar totes les veus del Núm. 15, en Re bemoll major del mateix opus, dues mostres de les 24 peces mestres que conformen aquesta col·lecció de 1951, passant també per cinc dels anteriors 24 Preludis, Op. 34 de 1933: el Núm.. 10 amb uns refilets perfectes, o el Núm.. 16 amb un impressionant joc de dinàmiques conformant un fraseig sempre expressiu.

En la segona part els romàntics de cor van estar encantats amb la selecció per la qual va optar la pianista de l’obra de Frédéric Chopin, les seves quatre balades, una forma que l’autor polonès va portar a la seva màxima expressió. En la Balada Op. 23 Núm.. 1, en Sol menor, carregada de melancolia, sense excés de rubato excepte en el tema principal, aviat es va decantar en el que a ella li encanta, una versió vertiginosa. Interrompuda pels aplaudiments abans que acabés, cada balada va ser ovacionada, executades totes amb brillantor exemplar per culminar amb una Balada Op. 52 Núm.. 4 en Fa menor de gran lirisme i agitats contrastos. Senzillament espectacular.