Jordi Llansamà: "El menjar ni era a la piràmide de necessitats dels punks de Barcelona"

Jordi Llansamà, autor de Harto de todo, en la tienda de discos BCore, en Gràcia / Marc Asensio

Jordi Llansamà va entrevistar 40 protagonistes de l’escena punk i hardcore barcelonina de la dècada de 1980 per a Harto de todo. El llibre, subtitulat Historia oral del punk en la ciudad de Barcelona 1979-1987 i publicat el 2011, es va convertir en un clàssic instantani de la literatura rock espanyola. El seu autor, que va formar part d’aquest moviment subterrani i que el 1990 fundaria el segell discogràfic BCore, encara donant guerra, rescata ara en comandita amb l’editorial Males Herbes aquesta obra.

¿Què va ser per a vostè el millor que va aportar el punk?

El do it yourself (DIY). Va permetre que molts franctiradors fessin coses. I això és un llegat que encara és viu: no esperis que t’ho facin, fes-t’ho tu mateix. Tot i que ara no pots ser purament DIY en la música. Si no poses les cançons en plataformes, ningú arribarà a tu com sí que arribava abans gent amb els cassets i els fanzins. Estàs obligat a utilitzar les eines de companyies multinacionals per molt que hi estiguis en contra.

Retrata una escena tancada. ¿Per què va tenir en el seu moment poc impacte popular?

En primer lloc, perquè no tenia altaveus. Radio PICA i quatre fanzins. I en segon lloc, perquè no era per a tots els públics, no a tots els joves podia interessar-los. Al principi la formava gent molt de carrer. Després va entrar gent més formada. La combinació va fer que evolucionés d’allò destructiu a una cosa més constructiva.

¿Els grups se sentien a gust en aquest àmbit autosuficient però restringit o, per contra, se sentien frustrats per no poder sortir d’allà?

GRB, per exemple, mai sonaven bé i sempre se’n queixaven. Tenien una mirada transcendent. Ara els joves formen un grup i són especialistes en concepte i màrqueting online. No són grups muntats només per disfrutar. Hi ha unes intencions comercials. Aquests grups no buscaven res d’això quan van començar. Possiblement sí a partir de mitjans dels 80: girar, millorar, créixer... Però al principi no pensaven més enllà del dia d’avui i del seu entorn.

¿Quin bagatge cultural tenien els primers punks barcelonins, els de finals dels anys 70?

Variat. Em sembla significatiu que, sent autodestructius, que no pocs d’ells ho eren, alguns fessin coses d’avantguarda musical. Hi havia molt carrer, com he dit, però el percentatge artístic també hi era.

¿Quina influència van tenir les drogues?

Una: diversió. I dues: conseqüències. Alguns dels grans van caure amb l’heroïna. En canvi, la droga per excel·lència del hardcore va ser l’speed. Si el que volies era velocitat, què millor que l’speed. ¿Que no tenien informació? Potser el que no tenien era por.

¿És en aquest sentit que els qualifica de "kamikazes" a l’epíleg de la nova edició d’Harto de todo?

Soc una mica més jove que la majoria d’ells. Anava a concerts a qualsevol poble o ciutat i no recordo que ni jo ni ningú pensés en elmenjar en cap moment. El menjar ni tan sols figurava en la piràmide de necessitats. Però no em refereixo amb "kamikazes" a nits seguides sense dormir i de drogues. O no només em refereixo a això. Em refereixo sobretot a l’extrem de les seves postures. En el fons, mola, perquè la decisión va ser seva, i presa a consciència.

Els músics que parlen a Harto de todo van ser els seus referents, diu. No obstant, com a generació, o generacions, ¿té alguna cosa per retreure’ls?

Retreure... És clar que no. Però no va quedar reflectida la quantitat de penya creativa i amb idees que hi havia, en forma de directors de cine o dissenyadors, és igual. Això va faltar i m’hauria agradat.

Alguns testimonis expliquen episodis de sectarisme pur.

Jo era el primer sectari. En l’escena hardcore, que va ser la que vaig viure, érem sectaris. Érem hardcoretes de manual i quan Joni D [autor de Que pagui Pujol!, llibre que ofereix un relat polític de la mateixa escena] es presentava amb una samarreta de Barricada, per a mi això era com el tifus. La samarreta havia de ser de 7 Seconds o de Black Flag. Però el Joni era més obert i sabia que políticament hi havia llaços amb Barricada i aquest tipus de grups. Hi havia uns dogmes per complir. Tenia la seva gràcia.

¿Per què l’actuació de Millions of Dead Cops (MDC) a Zeleste el 1984 va ser tan important?

No hi vaig anar. És un falti que pagaria per reparar. Però va ser crucial. La gent feia punk o punk accelerat i van arribar MDC i ho van dinamitar tot. Políticament estaven superposicionats i intentaven que el seu missatge arribés a la gent, per a la qual cosa abans del concert van repartir les lletres. Abans de tocar-les, explicaven les cançons. Van arribar amb coses com el vegetarianisme quan aquí estàvem amb els pernils penjats a les tavernes. El cantant era gai, i ser gai no estava gaire ben vist en el punk de l’època. Tenien un discurs clar contra les corporacions. I tocaven com cinc vegades més ràpid que qualsevol grup que s’hagués sentit aquí, i amb tècnica de grup de jazz. El cap de la gent va fer ¡bum!

¿Quins dos discos resumeixen aquesta escena?

En necessito tres. L’epé de L’Odi Social Que pagui Pujol i les maquetes de GRB i Subterranean Kids. Em deixo el punk, però per a mi aquestes tres gravacions són el catecisme hardcore.

¿Per què les maquetes de GRB i Subterranean Kids, si tots dos van publicar elapés?

Notícies relacionades

Són maquetes publicades, eh. Subterranean i GRB assajaven junts en un local de Conde del Asalto [ara Nou de la Rambla] i jo em passava tardes allà. Aquestes maquetes són pures. La música que jo vaig integrar al meu cos.

El seu epíleg 2024 transmet sensació de fracàs generacional.

No era la meva intenció. És més aviat un sentiment meu. Estimo aquests grups i a aquestes persones i em saben greu alguns finals. També em sap greu que entressin, entréssim, perquè m’hi incloc, a la roda d’errors criticada. Gent tan smart... Per això titulo l’epíleg Amor amargo, com la cançó [del Duo Dinàmic per a Bruno Lomas].

Temes:

Barcelona Història Música Cine

Inicia sessió 0 Comentaris