Un sicari infiltrat

Previsible intent de reinserció

Considerant tant l’èxit comercial de Bad boys for life (2020) com la urgència amb què Will Smith necessita reinserir-se a Hollywood, estava cantat que l’actor es reuniria una vegada més amb Martin Lawrence per continuar munyint una saga que al seu dia vam donar per morta massa aviat. I això no és l’únic previsible de Ride or die.

Com també era d’esperar, el seu metratge inclou escenes amb helicòpters, explosions, persecucions i tirotejos dissenyades a l’encalç del màxim frenesí, a estones imponents i sovint confuses, a les quals, en general, cal reconèixer el malbaratament d’energia; així mateix, la seva peripècia argumental no té sentit per complet i dificulta la tasca d’interessar-se més que lleument en el que passa, sobretot pel que fa a un grapat de personatges secundaris que sens dubte no significaran res per als que no recordin les entregues prèvies.

I no passa res, ja que l’únic essencial en totes és la química entre Smith i Lawrence. De fet, els millors moments de Ride or die són aquells en què la pel·lícula exhibeix un humor autoconscient a costa tant de l’obsolescència dels seus protagonistes com, per tant, de la seva pròpia existència. Llàstima que no siguin suficients i que no sonin sincers.

‘Bad boys. Ride or die’

Adil El Arbi i Bilall Fallah (Estrena: 7/6/2024)

---

Sobreviure sense una estratègia

En una de las primeres seqüències, una germana li diu a l’altra: "¿Com comences una baralla sense tenir una estratègia?". La resposta de la qui s’ha barallat és treure’s les calces i netejar-se amb aquestes la sang que li raja del nas. És un dels molts moments descriptius i immediats d’un film que funciona a partir d’una lleu línia argumental i la successió d’aquells instants significants, narrats amb alts i baixos però volent captar l’espontaneïtat de cadascuna d’aquestes situacions, siguin més torbadores o alegres.

Les protagonistes són tres germanes de 7, 12 i 15 anys que viuen la major part del temps soles a causa dels llargs abandonaments de la seva mare. Són supervivents. Han après a ser-ho. Cada una va a la seva, però la més gran, la que reclamava una estratègia en la baralla, sempre acaba cuidant de les altres i intentant solucionar els esculls que se’ls presenten en el camí: pot ser un robatori al supermercat o la visita d’una assistenta social que no coneix la inexistència de la mare. Amb les interpretacions de les tres té bastant de guanyat el director del film. La càmera s’hi entrega de la mateixa manera que les tres, especialment la més gran, es fien d’aquesta càmera que les escruta amb vivor i delicadesa alhora.

‘Paradise is burning’

Mika Gustafson (Estrena: 7/6/2024)

---

Comèdia d’un altre temps

Segon llarg de Noah Pritzker (Quitters), Exmarits té alguna cosa de cine independent americà d’una altra època. És una comèdia allunyada dels temes del moment i gens obsessionada amb la conjuntura. I és en aquesta fugida de tendències temàtiques i estètiques (agrada veure una comèdia sense look de plataforma) on es fa forta i resulta insòlita i atractiva.

Griffin Dunne és un pare de família que amb 60 anys ha de fer front a diversos revessos inesperats, entre els quals l’abandonament de la seva dona (Rosanna Arquette) després de més de 30 anys de matrimoni i el distanciament dels seus dos fills, ja adults (Milers Heizer i James Norton). Amb la idea del viatge/retrobament com a punt de partida, Exmarits explica amb tanta naturalitat com gràcia i optimisme la crisi d’aquests personatges. Potser la seva història no és original, però hi ha coses que converteixen la pel·lícula en una proposta agradable i emocionant des d’un lloc gens sensibler: una escriptura precisa dels personatges i de les seves relacions, i un evident coneixement de la comèdia per part de l’autor. Es nota en la seva manera de concebre situacions i en el respecte que demostra cap a diferents generacions d’actors de comèdia. Veure Dunne i Arquette junts 40 anys després de Quina nit! (1985) és un plus.

‘Ex maridos’

Noah Pritzker (Estrena: 7/6/2024)

---

Un sicari infiltrat

Hit man és un concepte: abunden els videojocs i els films sobre sicaris expeditius, assassins amb contracte per desfer-se de persones molestes per als que compren els seus serveis. El Hit man que ara presenta Richard Linklater és ben diferent, un paio arran de terra, amb tocs còmics i en el fons molt realista, tot i que la trama es permeti algunes llicències impossibles. Escrita i produïda pel director de Boyhood junt amb l’actor que interpreta el protagonista, un efectiu Glen Powell, la pel·lícula és un atrevit i aconseguit encreuament de thriller, comèdia romàntica, comèdia negra i reflexió sobre la veritable identitat, tot cosit amb la ironia habitual del cineasta.

El protagonista és al principi un insuls professor universitari de Psicologia i Filosofia; els alumnes dormisquegen a les seves classes, tot i que després és ben diferent. A estones lliures fa feines encobertes per a la policia de Nova Orleans. Viu en una zona de la ciutat amb nom musical històric, Allen Toussaint Boulevard. Els cartells dels carrers són importants: en un moment crucial de la història veiem que es troba a l’encreuament entre els carrers Pietat i Plaer.

Aquest neorealista hit man fa classes sobre la construcció del jo i advoca per no tenir conceptes absoluts a escala moral. Persegueix els teus somnis i sigues qui vols ser, ve a dir als seus sorpresos alumnes. La poca gràcia de l’inici es transforma en fascinació. Tot aquest procés està relacionat amb la seva doble vida com a fals sicari infiltrat que ajuda a detenir aquells que el contracten. Però la doble identitat i l’engany són sempre difícils. El film és un brillant joc de miralls que es riu absolutament de totes les convencions.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

‘Hit man. Asesino por casualidad’

Richard Linklater (Estrena: 7/6/2024)