Bon Jovi fa el cor fort

Jon Bon Jovi ens ha permès apropar-nos als seus abismes interiors en aquestes confessions franques sobre l’estat de la seva veu, abocades tant a la premsa com en el recent documental en quatre parts Thank you goodnight: la historia de Bon Jovi (Disney+). Ningú sembla saber si la banda tornarà a sortir de gira, però, de moment, es mostra molt viva en aquest Forever, un àlbum en el qual lluu rearmada barrejant una mica de nostàlgia i algunes invectives de stadium rock empaquetades per quan arribi el moment, si és el cas.

Després d’un 2020 que reflectia les tribulacions nord-americanes modernes (black lives matter, immigració, culte a les armes), Forever desprèn un contingut més autoreferencial i líricament íntim des de la primera de les cançons, Legendary, en què Jon Bon Jovi observa el camí fet amb la seva dona (des de 1989), Dorothea Hurley. "¿Qui ets tu i qui soc jo / per pensar que podíem volar?", canta, amb ànim recapitulador, sostingut per robustes bastides rockeres i cors turbo.

Operació

Aquest és el seu primer disc des de l’operació quirúrgica a les cordes vocals, dos anys enrere, i la seva veu llueix vigorosa i reconeixible. És clar que avui dia la tecnologia fa meravelles. I en el disc abunden els tempos recollits que faciliten les coses. Però és en el primer bloc de cançons, el més expeditiu, on Bon Jovi, la banda, sona més devastadora. Tot i que el detector de clixés rockers doni senyal aquí i allà, el cert és que We made it look easy (mirada cap a la naturalesa del grup) i, més encara Living proof (amb la seva literatura èpica sobre l’esperança i la redempció) i Waves (sobre alliberar-te dels records que et turmenten) bé poden justificar aquesta tornada del grup als estudis. També Seeds, aparatosa i simfònica, però que deixa empremta. L’àlbum llisca després per camins més plàcids a costa de Kiss the bride, balada acústica per a la seva filla Stephanie, i les cavil·lacions de I wrote you a song i My first guitar. Resulta més edificant The people’s house, amb la barreja rítmica a l’estil Keep the faith i, sobretot, l’excitació de Walls of Jericho, la peça més springsteeniana (i refrescant).

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

En el departament de les balades, la nota més alta la dona el tema de tancament Hollow man, en què sembla flotar igualment la figura del veí més famós de New Jersey (en la seva versió àrida a l’estil Nebraska) i en la qual Jon Bon Jovi va fugint de tots els seus fantasmes. Que continuen rondant-lo, a jutjar per les declaracions en les quals dubta sobre el seu futur i diu que no necessita veure’s com l’estrella decadent, "com el gras Elvis".

Bé, Forever dona unes quantes raons per pensar que, 40 anys després del seu disc de debut, a Bon Jovi li queden reserves d’energia per estirar la seva peripècia una mica més.