Cristina Rivera Garza: «Perdre un ésser estimat a causa de la violència provoca un dol tortuós»

Abans d’escriure el llibre, els meus editors em van preguntar com me l’imaginava. Els vaig contestar de manera automàtica: vull que la Liliana arribi lluny, en anglès I want Liliana to go places. I crec que el Pulitzer d’alguna manera està ajudant perquè la Liliana arribi més lluny, tan lluny com pugui.

¿Per què va escriure el llibre en anglès?

El vaig escriure en anglès i espanyol alhora. Fa molts anys que visc als Estats Units i porto una vida bilingüe. L’anglès m’oferia una mica de protecció a un tema que havia sigut molt difícil de tractar per a mi, que és excessivament personal. I hi havia una espècie de respir en la utilització de l’anglès per explicar coses que havien passat en un altre idioma. Crec que aquí hi ha una relació entre bilingüisme i dol de la qual encara no he pensat bé les conseqüències.

Mèxic té des de dilluns la seva primera presidenta, Claudia Sheinbaum. ¿Com se sent?

La meva mare va néixer el 1943 en un país on no podia votar en àmbit federal. El vot per a les dones no es va guanyar fins al 1953. 71 anys després, tenim una presidenta. No és una cosa menor. Estic convençuda que l’existència de les dues candidates a la presidència es deu a la mobilització constant de dones i feministes a Mèxic en els últims vint anys. I també estic convençuda que van ser les dones, en tota aquesta etapa tan difícil de Mèxic, amb la mal anomenada guerra contra el narco, les que han exercit l’única oposició seriosa.

¿Les dones lluiten de manera diferent contra el narco?

Homes i dones moren igual, però sobre les dones recau molt del treball del dol i de la demanda de justícia. Les dones han instaurat una espècie de compàs moral de la nació en aquesta època. Claudia Sheinbaum té ara una gran responsabilitat. Ella s’ha autonomenat feminista. Ara veurem si els fets segueixen les paraules. La seguretat és la preocupació més gran de l’electorat. I a mi em sembla que aquesta preocupació té cara de dona.

¿Creu que el premi podria ajudar que el cas de la Liliana s’acabi reobrint per fi?

¿Què et puc dir? Tant de bo. Com tantes famílies a Mèxic, també he hagut de portar a terme investigacions per via pròpia, estar tocant portes, fent trucades... i fins i tot en un cas tan publicitat com aquest, amb un llibre darrere, la resposta ha sigut nul·la. Imagina’t el que toca a les famílies d’altres víctimes on no hi ha aquesta atenció mediàtica, ni llibre ni entrevistes. Hi ha una situació de gravetat màxima pel que fa a la justícia a Mèxic en casos de violència de gènere.

I això que el feminicidi es va tipificar el 2012. Al llibre escriu precisament sobre la importància d’anomenar les coses pel seu nom, del llenguatge.

En els escrits de la Liliana es veu la seva visió del món, però també el que no arribava a veure. Em sembla que la Liliana fins a l’últim moment sabia que alguna cosa no estava bé, però mancava, ella com nosaltres, del llenguatge per identificar i protegir-se d’aquesta amenaça. Es deu a les feministes la traducció d’un concepte que ja hi havia en la via pública al codi penal.

¿Què falla?

Hi ha una fiscalia especial. Però no soc naïf. Que els crims es tipifiquin no significa que es persegueixin. Hi ha un percentatge de més del 90% d’impunitat. I això és el que ha permès que els feminicides sàpiguen que no han de respondre davant la llei. A les institucions cal dotar-les de pressupostos. La fiscalia està dirigida per Sayuri Herrera, a qui respecto molt. Però hem de continuar assenyalant la responsabilitat de l’Estat i de les famílies: són les germanes, les mares, els veïns, els col·legues, els que moltes vegades el protegeixen. I com en el cas d’Ángel González Ramos, el presumpte feminicida de la meva germana, l’ajuden a fugir.

Va rebre una informació anònima sobre la seva presumpta mort, ¿creu que és una pista falsa?

Vaig rebre un enllaç digital que em dirigia al seu funeral. Em deien que ell havia viscut amb un àlies, Michelangelo Giovanni, i que havia mort el 2 de maig del 2020. En el link hi havia una sèrie de fotografies des de la seva infància fins a l’edat en què va morir. En efecte, sembla que algú amb aquest nom va morir ofegat aquell dia. El que falta fer ara és comprovar i confirmar, en cas que sí que sigui, que Ángel González Ramos és aquest Michelaneglo Giovanni.

En les memòries parla de Las Tesis i el seu himne El violador eres tú, que la va impulsar a escriure. ¿Cada llibre té el seu moment?

Un llibre no neix una vegada. Van ser diversos moments. Alguns estan explicats al llibre, d’altres no. Anys abans vaig estar en un congrés zapatista a Chiapas, per exemple. Va ser una emoció molt viva, un moment en què vaig pensar que en aquest món la Liliana trobaria un espai per viure. I allà, per exemple, vaig demanar a un periodista que és bon amic meu, John Gibler, que fes la investigació als diaris de l’època per veure què s’havia dit. Era una cosa que em feia molta por. Quan finalment vaig poder obrir les caixes on havíem guardat les seves pertinences i vaig trobar els escrits de la Liliana, va ser un moment que vaig dir: és aquí, d’això es tracta. Quan vaig escoltar Las Tesis va ser una confirmació, vaig pensar: el llenguatge ja és aquí.

Hi ha una frase del llibre en la qual afirma que «viure en dol és no estar mai sola».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Quan un ha viscut un dol molts anys, se t’oblida que n’hi ha d’altres que no. Durant molt temps jo he tingut una conversa molt pròxima amb la meva germana, s’ha convertit en una companyia assídua. Viure la vida en dol és mai estar sol, és estar sempre veient el món a través dels sentits possibles d’aquesta altra persona que ja no és al teu costat. El dol no només no acaba, sinó que és bo que no acabi. Es transforma en una altra cosa. Els que hem perdut éssers estimats a causa de la violència passem per uns dols molt tortuosos, on la culpa i la vergonya s’acompanyen contínuament. I si alguna cosa ha ajudat a passar d’aquest dol solitari, callat per força, a un dol molt més acompanyat, ha sigut el llibre. No cura la ferida però la transforma.

Escoltar-la transmet molta pau, ¿com ha aconseguit metabolitzar tanta ràbia?

La ràbia no s’acaba. Crec que el fet d’escriure un llibre, amb tota l’energia que això implica, és una cosa que jo no entendria sense l’emoció de la ràbia. Però a l’escriure’l també vaig haver d’anar molt amb compte amb un altre tipus d’emocions i sentiments, perquè m’interessava molt que la Liliana fos la veritable estrella. I ella tenia també episodis de gran humor, tendresa i una convicció molt forta cap a un amor extremadament radical i lliure. Potser la ràbia és el seu eix rector, però estic convençuda que no pot ser l’única.