¿A què ve que tants escriptors viatgin amb la seva tia?

Sempre he admirat en gran manera Rose Macaulay. Rose Macaulay va néixer el 1881. I sense ella no haurien existit ni 1984, de George Orwell, ni Un món feliç, d’Aldous Huxley. Perquè va ser la seva petita i irreverent, divertidíssima I tot això (Minúscula), una distopia en la qual la burocràcia mana, i existeix un Ministeri de Cervells que decideix qui importa i qui no –en funció de si el seu cervell importa o no–, la que va descobrir a Orwell i Huxley l’existència d’un futur mal·leable que parlés del present d’una manera irònica, cruel i profètica. Però, endevinin. Aquest petit clàssic detonant mai es va reeditar, mentre que les novel·les d’Orwell i Huxley no han fet cap altra cosa des d’aleshores. Tot i que no és per això perquè l’he admirat sempre en gran manera.

El caràcter rebel de Macaulay –que ho va fer tot, i ho va fer sense lligams; mai es va veure a si mateixa com algú que podia ser controlat per ningú, no es va posar una sola barrera, i va escriure i va viatjar i va tenir aventures sense arribar mai a casar-se: la seva relació més llarga, de gairebé tres dècades, la va tenir, de fet, amb un home casat– la va convertir en algú tan admirable com temible en plena època postvictoriana a la seva Anglaterra natal. La seva figura, valuosa i omnipresent en els cercles bohemis dels primers anys del segle XX, es manté en el dia d’avui latent, tot i que gairebé per complet esborrada, de la història. La biografia que va escriure Jane Emery és un autèntic tiberi, gairebé la millor de les seves novel·les, tot i que el seu esperit està concentrat, i sublimat en Les torres de Trebisonda.

Un viatge delirant

Les torres de Trebisonda (Minúscula) és la raó per la qual admiro tant Rose Macaulay. No existeix una novel·la de viatges així. La conté alhora a ella –conté la seva esbojarrada i atrevidíssima manera de ser al món– i un viatge delirant –tot és pura comèdia mordaç, crítica fins a l’extrem amb la manera en què els anglesos pretenen, matusserament, ser amos d’alguna cosa– a l’Orient Mitjà. Un viatge que parteix de Londres en camell. En realitat, no parteix en camell, tot i que sí amb camell, perquè la seva tia Dot, l’ànima de la novel·la, això que estira la protagonista, Laurie, fins a aquesta espècie de mística fi del món, té un camell ximplet i absurd amb el qual va a tot arreu, i amb el qual, de vegades, desapareix.

El personatge de la tia, aquesta figura materna alliberada i empoderada, és una constant en la literatura anglesa de l’època. I no només l’anglesa. Patrick Dennis, en realitat Edward Everett Tanner III, icona de la bohèmia de Nova York de mitjans del segle XX, va publicar el 1958 una novel·la titulada La volta al món amb la tieta Mame (Quaderns Crema), seqüela de La tieta Mame, tot un best-seller en el seu moment –i el seu moment va ser el 1955–, protagonitzat per un nebot –el mateix Patrick– i la seva excèntrica tieta –basada en la seva pròpia tia, la germana del seu pare, Marion Tanner– que no s’atura davant res ni ningú. La fascinació de Patrick per ella el va portar a imaginar una volta al món en la qual descriu l’estat d’aquest món (inclosa la Unió Soviètica) llavors.

Fantasies homicides

Notícies relacionades

Un nou concurs amb Micky Núñez

La tornada al col·le dels famosos

Però tornant a l’anglesa, Richard Hull –publicat a Espanya per Alba, en la seva sempre sucosa col·lecció Rara Avis–, bon amic i soci d’Agatha Christie –va ser el seu assistent en la presidència del Detection Club, una associació d’escriptors de gènere policíac fundada el 1929–, va debutar el 1934 amb una novel·la titulada El asesinato de mi tía. La novel·la està protagonitzada per Edward Powell, un individu avorrible que viu amb la seva detestable tia Mildred en un poble amb un nom impronunciable: Llwll. La Mildred és capritxosa i autoritària, i l’Edward fantasieja amb el fet d’acabar amb el seu poder. ¿Com? Assassinant-la, és clar. Però ¿saben l’única cosa que l’Edward s’atreveix a fer? Omplir infinits diaris amb els seus plans, i deixar-se dominar per aquesta salvatge criatura.

Tot i que de tots ells, el meu favorit, juntament amb el del de Macaulay, és Viatges amb la tieta, de l’insigne –i aquí, més divertit que mai– Graham Greene. Greene, l’home que va ser espia a més d’escriptor, imagina un avorrit nebot, algú anomenat Henry Pulling, fascinat amb la idea de la seva tia Augusta, un personatge imparable, amb qui es retroba en el funeral de la seva mare. El Henry viu dedicat a cuidar les seves dàlies fins que l’Augusta, una nonagenària viatgera i promíscua, entra en la seva vida i decideix que agafaran l’Orient Express camí d’Istanbul. ¿Per què? ¡Qui ho sap! ¿Viure? Poc o gens es parla de la figura rebel de la tia en la literatura, però aquí ha estat, com un ens revolucionari ocult a simple vista, des del principi.