Romanticisme a dojo amb ‘Adriana Lecouvreur’ al Liceu

El Liceu acomiada la temporada reposant una elegant i refinada coproducció de Adriana Lecouvreur, de l’italià Francesco Cilea (1866-1950), amb posada en escena de David McVicar, amb la qual Roberto Alagna va triomfar la temporada 2011-2012. El tenor torna a encarnar Maurizio, aquesta vegada en el segon repartiment, mentre que en el primer compta amb el debut en el rol de Freddie De Tommaso.

Aleksandra Kurzak, en el seu debut en el rol principal que dona títol a l’obra, s’alternarà amb Valeria Sepe –serà la seva estrena en el Gran Teatre– a partir d’aquest diumenge. El de Kurzak serà un tour de force, ja que interpretarà quatre funcions en cinc dies en les quals coincidirà només en una amb Alagna, el seu marit a la vida real. "Estic molt contenta de tornar al Liceu i poder debutar amb aquest rol. Després de 25 anys de carrera, cantar Adriana Lecouvreur en aquesta producció és un somni. Tot i que he cantat molt Mozart bel canto, Händel, i després de fer personatges que van de la reina de la nit a Tosca, sempre vaig somiar seguir els passos de la meva mare, que era cantant", va assenyalar ahir l’artista polonesa en roda de premsa. Completen el repartiment principal Daniela Barcellona i Clémentine Margaine com a princesa de Bouillon i Ambrogio Maestri, i Luis Cansino, en el de Michonnet.

Realitat i ficció es creuen en aquesta obra ambientada al París del segle XVIII i en el món del teatre. Retrata l’amor entre Adriana, una famosa actriu francesa, i Maurizio, un presumpte oficial que en realitat és el comte de Saxònia, que també manté una relació amb la princesa de Bouillon per motius polítics. La rivalitat entre les dues dones acabarà de manera tràgica.

L’escenògraf Charles Edwards, un col·laborador freqüent de McVicar, recrea un elaborat teatre rococó, la vida entre bambolines i en la cort francesa. Compta amb un fastuós vestuari de Brigitte Reiffens. "Aquest muntatge és una celebració de la vida teatral i del romanticisme", va afirmar Justin Way, encarregat de la reposició des de l’estrena d’aquest muntatge en el Covent Garden de Londres fa més de 10 anys.

Adriana Lecouvreur permet veure la vida privada de grans personatges de la política i la societat del XVIII. "La producció és molt fidel al llibret i la música de Cilea", va destacar Way. Com a director de producció al Teatro Real de Madrid, on aquest muntatge obrirà la temporada vinent amb un altre elenc, va apuntar "com de difícil seria avui dia crear un muntatge d’aquestes característiques per un tema de costos". Aquesta coproducció és fruit de la col·laboració entre grans cases d’òpera de Londres, París, San Francisco, Viena i Barcelona.

Per al mestre nord-americà Patrick Summers, també director artístic i musical de l’Òpera de Houston, en la música d’aquesta obra, estrenada a Milà el 1902, es pot percebre l’origen de la música de Hollywood. "La partitura d’aquesta òpera és plena de poesia. Destil·la les emocions dels personatges, per això intento reflectir en la música tot aquest ventall de colors i dramatisme que hi ha a l’obra".

Del concurs Viñas al món

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Tant De Tomasso com Kurzak senten un afecte especial pel Liceu, ja que a tots dos els va ajudar participar en el Concurs Tenor Viñas, tan lligat al coliseu barceloní. "És un privilegi tornar a ser aquí, un teatre que m’ha vist néixer com a professional, amb una òpera de música excelsa i un grandíssim equip". Maurizio és un rol complex que han cantat al Liceu grans veus com Domingo, Aragall i Carreras.

Per a Di Tommaso el millor d’aquest rol és que té una mica de tot. "No és un personatge unidimensional, té diferents capes. D’una banda, Maurizio és un heroic soldat; de l’altra, té un costat seductor com a amant. L’honor i el deure són per a ell tan importants com l’amor que sent per Adriana", va assenyalar el tenor anglès, una de les veus més desitjades del moment. Alagna tampoc és amic dels experiments. "Per a mi l’òpera és una religió o un monument. Si fos un arquitecte no podria canviar la Sagrada Família només perquè estem en una altra època. En l’òpera tampoc pots canviar-ho tot".