Una disfrutable bogeria apocalíptica a l’Estadi Olímpic

L’ actual crescendo filobel·licista no ha posat en evidència el discurs recreatiu de Rammstein, una banda que va néixer el 1994, quan la seva estètica de la fi del món sonava a pura fantasia apocalíptica i escapisme brutalista. La guerra sembla que torna a ser una cosa amenaçadora i el seu treball invoca els pitjors presagis, però, és clar, no cal prendre-s’ho seriosament: disfrutem dels seus himnes marcials i de la veuassa de Till Lindemann, de la seva escenografia a l’estil Treblinka i les seves llargues llengües de foc, i esperem que les seves metàfores no es converteixin en realitat.

A la tropa de Rammstein l’encanta això d’intimidar el públic i recrear un escenari de malson amb la finalitat aparent de prevenir-nos dels mals intrínsecs de la condició humana. Cada gira és més aparatosa que l’anterior, i el xou d’ahir va portar una revisió (una mica) a l’alça del mateix Rammstein stadium tour que el 2019 va passar per l’RCDE Stadium, de Cornellà. Torres de vigilància (quatre) amb reflectors i un alt monòlit trufat de canonades i turbines. L’autoreferencial tema Ramm4 va obrir la sessió sota una forta pluja. No va ser la nit més agradable que recordem a Montjuïc, però, ¿què és un xàfec mediterrani per a aquests senyors del nord?

L’àlbum Mutter (2001) va marcar primer estil amb Links 2-3-4 i Meinz herz brennt, entre el riff carnisser, l’electrònica gruixuda i la sanefa simfònica wagneriana. Vestuari a l’estil Mad Max i steam-punk per escenificar simpàtiques històries com la de Puppe, on, per denunciar l’explotació sexual infantil, el grup va treure a l’escenari un bressol en flames amb un nen dins (d’acord, un ninot). Va conduir a una aïllada cita l’últim àlbum Zeit, en el reposat tema titular, amb un rastre de cavil·lacions ombrívoles: "anem a la deriva fins al final", "el temps no té pietat".

Notícies relacionades

Sigrid Nunez, l’escriptora que va enlluernar el geni manxec

Espanya s’aboca en felicitacions al director

Malgrat que en aquest disc Rammstein insinuava que entenia aquest concepte tan en voga anomenat vulnerabilitat, en viu la banda va al que va, a aixafar-nos sense misericòrdia, si bé sap construir un guió sense linealitat. L’electrònica va dominar en un Deutschland molt Kraftwerk, amb els músics convertits en fluorescents esquelets dansaires. Sí, el gag visual és clau en els seus concerts (aquest calder en què van cremar el pobre teclista), però Du hast i Sonne es van alçar com a artefactes aclaparadors i símbols de l’estil propi desenvolupat per Rammstein. Amb tot el seu desvari piròman i la seva olor de pólvora.

Rammstein és el contrari de Coldplay. ¿Grades de leds amb forma de cor i gires ecològiques? Ferreria, llançaflames i malbaratament en combustibles fòssils. El que fan aquests berlinesos és tan passat de voltes que se t’escapa el riure tonto. Així va ser a l’Estadi, on l’aquelarre va seguir amb cartes com Pussy i Ich will, caminant desenfadadament cap a l’hecatombe final.