Richard Ford: "Els nord-americans són molt ineptes fent monuments nacionals"

¿És aquesta novel·la una refutació de la cèlebre frase de Tolstoi que diu que totes les famílies felices s’assemblen?

Així és. De fet, aquesta motivació està en la base de tots els llibres de Frank Bascombe. Als anys 80, la meva dona, la Kristina, em va suggerir que escrigués una novel·la sobre un personatge que fos feliç. Jo coneixia la frase de Tolstoi, amb què comença Ana Karenina, i em va semblar un bonic repte buscar la manera de demostrar que no és veritat que totes les famílies felices s’assemblin. I això és el que he estat fent durant 40 anys.

La seva dona li va suggerir escriure sobre un personatge feliç i vostè va pensar en un home que s’acaba de divorciar després de la mort d’un dels seus tres fills. ¿Tot bé?

[Rialles] Bé, en aquell moment em va semblar que escriure sobre algú que és feliç sense més ni més probablement seria avorrit, així que vaig pensar en la felicitat com una meta a què aspira una persona a qui li han passat coses dolentes. Per això el llibre [El cronista d’esports, 1986] parla d’un home que mira de trobar la manera de ser feliç després d’haver perdut un fill, el seu matrimoni i la seva vocació.

¿Diria que la felicitat de Bascombe es basa en la negació de les coses dolentes que li han passat?

No ho veig així. És més una qüestió d’èmfasi que de negació. No pots negar l’existència de les coses que realment han existit per molt que et fereixin. No pots negar que l’Holocaust es va produir (tot i que hi ha gent que ho fa, però és perquè són imbècils). El que potser sí que pots és intentar apartar la teva atenció d’allà i dirigir-la cap a altres coses més felices.

Com a escriptor, ¿sent que té l’obligació de proveir d’esperança o d’algun tipus d’ensenyament útil els seus lectors?

No és una obligació. És un privilegi que miro d’aprofitar. Aprenc molt dels llibres que llegeixo i crec que en la imaginació dels lectors hi ha molt espai perquè un llibre resulti instructiu d’alguna manera.

¿Un escriptor no té obligacions?

L’única obligació de l’escriptor és escriure. I fins i tot això pot deixar de fer-ho quan vulgui. Potser molts ho haurien de fer [rialles].

No és encara el seu cas, ¿no?

No, aquí al meu quadern tinc les notes per a una novel·la en la qual estic treballant, però… Acostumo dir-li a la meva dona que m’agradaria ser jo mateix qui em digués quan ho he de deixar, i no haver de llegir-ho a les pàgines del New York Times o el Corrierre della Sera.

Un dels ensenyaments dels seus llibres és que la vida és plena de coses sense importància a què val la pena prestar atenció.

A la vida hi ha moltes coses valuoses que després difícilment pots trobar en el llenguatge. El que jo faig és donar un llenguatge a aquestes coses; no necessàriament per venerar-les, sinó per cridar l’atenció del lector i dir-li: "Mira aquí, perquè això també és la vida".

¿És Frank Bascombe l’encarnació d’una idea d’Amèrica del Nord que està desapareixent?

Aquesta és una idea interessant. Al llarg de la meva vida he conegut alguns homes i dones que pertanyien tant a la seva època que sembla que avui ja no existeixin, no veus gent com ells per allà. Suposo que el Frank és també un personatge del seu temps, però penso que encara és actual, que encara és capaç de mantenir una conversa amb el lector d’avui. Aquesta és la meva opinió, però és possible que per a algú de 25 anys representi un paradigma antic.

En l’anterior llibre de la sèrie Francament, Frank [de 2014], Bascombe ni tan sols tenia telèfon mòbil. A Sé mía sí que el té, però l’utilitza només per parlar.

Aquesta és una de les coses que he d’assumir: que si volgués continuar escrivint llibres sobre Frank Bascombe, cosa que no penso fer, hauria de ficar-me en el món modern d’una manera que prefereixo no fer. Hauria de saber què és Snapchat i totes aquestes altres coses el nom de les quals desconec, però que no vull saber què són. No vull que aquests noms apareguin a les meves pàgines [rialles].

Quan el 2016 se li va concedir el Premi Princesa d’Astúries, vostè veia impensable que Donald Trump arribés a la Casa Blanca. ¿Què creu que passarà en les eleccions de novembre?

Penso que Trump no guanyarà perquè, senzillament, em resulta inconcebible asseure’m davant el televisor a veure com un delinqüent convicte puja les escales del Capitoli per ser nomenat president dels Estats Units. Això no pot passar. Ara bé, també crec que la debilitat de Joe Biden és cada vegada més acusada. I no em refereixo a la seva fragilitat física, que també, sinó a la manera que ha gestionat la guerra entre Israel i Hamàs. No puc entendre-ho. Sé que el Partit Demòcrata ha sigut sempre proisraelià, però pots ser pro Israel sense haver de ser pro Netanyahu, ¿no? Suposo que el temor de Biden és que si deixa de subministrar armes i diners a Israel per posar fre a aquest desastre, Netanyahu buscarà el suport de la Xina. No sé, és de bojos.

Per cert, l’escultor Gutzon Borglum, creador del monument nacional del Mont Rushmore, on conclou a la novel·la el viatge de Frank Bascombe i el seu fill, era un antisemita contumaç.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Aquesta és una història terrible. Allà hi ha aquesta bonica muntanya, que era un lloc sagrat per als indis que habitaven aquestes terres, i arriba aquest racista anomenat Borglum i decideix crear allà un monument nacional, cosa que fa amb el suport de l’estructura de poder blanc dels EUA. Per mi aquest monument és un ultratge nacional. No només disminueix l’esplendor natural de la muntanya, sinó que humilia els interessos dels pobladors originals. Els nord-americans que van arribar de la vella Europa no tenien cap sentit de la història i, a més, la història que van trobar a la seva nova terra no els va agradar. Per això, els nord-americans són tan ineptes construint monuments nacionals, perquè la història que pretenen enaltir és la de la conquesta del continent, i aquesta conquesta va ser un gran crim. Quan vaig visitar per primera vegada el Mont Rushmore, em va semblar tot tan ridícul de la manera més idiota possible que vaig decidir que havia d’explicar-ho en algun llibre.

¿Li va passar el mateix amb el palau del Blat de Moro de Mitchell, Dakota del Sud?

¡No! Al palau del Blat de Moro hi vaig sempre que puc. És un lloc meravellosament estúpid i, com has vist quan ha sonat el meu telèfon, a mi m’encanten les coses meravellosament estúpides. Per fortuna, els Estats Units són una cornucòpia de coses meravellosament estúpides.