Domador d’emocions

Nascut el 21 d’agost del 1946, en una família de Lloret de Mar (Selva), va pujar per primera vegada als escenaris molt jove, de la mà de la seva germana Neus, al Casal de l’Obrera d’aquesta població costanera. Posteriorment, després de fer el servei militar, va tenir clar que la seva vocació era la interpretació.

Així que va marxar a Barcelona a estudiar al centre Estudis Nous de Teatre de Barcelona, sota la direcció d’Albert Boadella i Josep Montanyés, així com a l’Institut del Teatre. Va debutar oficialment amb Els Comediants el 1973, amb Catacroc, i més endavant amb els Joglars, amb Alias Serrallonga (1976). Però va deixar aquestes companyies de teatre de gest i màscares per fer teatre de text i implicar-se en el Teatre Lliure, on va protagonitzar grans clàssics de Shakespeare, Txékhov, Gógol i Ibsen, però també obres de Harold Pinter i Bertolt Brecht.

Al llarg de la seva trajectòria, Reixach va protagonitzar més d’una trentena de muntatges teatrals, i va intervenir en més d’una trentena de pel·lícules, on va treballar amb cineastes com Bigas Luna, Jaume Balagueró i Agustí Villaronga. Va debutar en el cine el 1980 a les ordres de Jaime Camino a La campanada i entre les seves últimes pel·lícules hi ha la premiada Estiu 1993, de Carla Simon.

També va participar en nombroses sèries i produccions per a la televisió, entre les quals algunes de tan populars com El cor de la ciutat, Polseres vermelles i La Riera. Així mateix va encarnar el president Macià al fals documental de Manuel Huega Macià contra Companys. També va gravar una versió del Tenorio per a la petita pantalla.

Cine, tele i teatre

L’actor va ser reconegut amb diversos premis al llarg de la seva carrera. Va ser Premi Ícar de Teatro al millor actor per El rey Lear, obra estrenada a Madrid a les ordres de Miguel Narros, amb qui va treballar en destacats muntatges a la capital; Premi al Millor Actor al Festival de Cine de Gijón per En el jardín, d’Antonio Chavarrías, i Premi al Millor Actor de la Generalitat de Catalunya per Daniya, el jardí de l’harem, de Carles Mira. Nominat en quatre ocasions als premis Gaudí –dos com a actor principal i dos com a secundari–, el 2022 va ser nomenat membre d’honor de l’Acadèmia del Cinema Català.

Tot i que estimava el cine, Reixach sempre va sentir la necessitat de ser a prop de les taules. Va treballar molt sobre l’escenari, especialment al Lliure, on va participar en 24 produccions, com ara Titus Andrònic, dirigit per Fabià Puigserver, i L’ hort dels cirerers, per Lluís Pasqual.

Actor de mètode

«El teatre és la gimnàstica de les emocions», solia dir Reixach, que als anys 80 va anar a Nova York a estudiar gràcies a una beca de la Fundació Juan March. «En escena has de ser i sentir. Tot és veritat quan actues perquè ets el personatge», solia dir. «L’espectador ha de veure el personatge i no l’actor. El problema és xocar amb l’ego de l’actor».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Amb el que va aprendre a Nova York va muntar Diari d’un boig, de Nikolai Gógol, una exigent peça unipersonal de la qual se sentia molt orgullós. La va interpretar en nombrosos escenaris i en diferents èpoques. Va estrenar aquest monòleg al Teatre Lliure el 1985 dirigit per Ernie Martin, el seu mestre a Nova York, que Reixach definia com «la mà dreta de Lee Strasberg», fundador d’Actors Studio, d’on van sorgir intèrprets de mètode com Al Pacino, Marlon Brando, Jane Fonda i Paul Newman, entre d’altres.

Reixach va tornar de nou a Diari d’un boig al Versus Teatre l’any 2010, 25 anys després d’haver fet l’obra al Romea. Sempre el va apassionar la seva feina, així que allà on sigui, continuarà domant emocions.