Parlar el llenguatge de les dones

Fa uns anys, un grup d’amics de la meva parella van venir a veure el futbol a casa. En una taula allunyada del televisor i del fanatisme que genera l’esport rei, alguns vam intentar mantenir una conversa independent a l’enfrontament esportiu. Per aquella època jo estava acabant el meu quart llibre dedicat al poder de la comunicació no verbal en el lideratge femení, així que em van preguntar com anava i vam debatre sobre la qüestió. Per concloure, els vaig convidar que la pròxima vegada coincidíssim per veure el Barça femení. Un d’ells, un conegut corresponsal que acabava d’arribar de la guerra, em va corregir i va apuntar una cosa molt interessant: «¿I per què no veiem un esport considerat femení?».

Vaig entendre perfectament a què es referia, però tot i així va voler explicar-se: «Està molt bé que la televisió pública per fi comenci a donar rellevància i espai a les dones futbolistes, però només ho fan perquè practiquen un esport de veritat, d’homes». Vaig somriure, li vaig donar la raó i vaig suggerir quedar per veure els dos únics esports que, junt amb l’esgrima, suporto durant unes olimpíades: la gimnàstica artística i la natació sincronitzada.

En més d’una classe o conferència sobre lideratge femení esmento aquella anècdota. N’hi ha prou de contemplar un exercici de gimnàstica o de natació sincronitzada perquè deixis de considerar Messi un déu o continuar creient que les dones són el sexe feble. «Les dones sempre diuen: ‘Podem fer qualsevol cosa que els homes puguin fer’. Però són els homes els que haurien d’estar dient: ‘Podem fer qualsevol cosa que les dones puguin fer’», va assenyalar Gloria Steinem. No obstant, pocs homes s’atreveixen a tant. D’una banda, perquè el sistema patriarcal està perfectament dissenyat perquè infravalorem tot allò que deliberadament s’hagi associat al gènere femení. De l’altra, perquè no hi ha ovaris per fer-ho.

Dolor menstrual

Al març, una dotzena de diputats francesos van ser sotmesos a una experiència de dolor menstrual. És clar que el cinturó que els van col·locar els hi van descordar al cap d’un minut; no vull imaginar com ho farien per fer-se càrrec de la casa, anar a treballar, examinar-se o competir mentre et mareges, creus que l’esquena se’t partirà en mil trossos o acabes vomitant per suportar tant dolor (beneït Enantyum i les seves alternatives). Abans d’enviar el primer home a la Lluna, les dones van demostrar que estaven més capacitades (tenien més resistència i habilitats) per ser astronautes. El documental Mercury 13 revela com, malgrat la rotunditat dels resultats en tots els tests, el Govern dels EUA va considerar que enviar una dona rebaixava la gosadia de la missió...

Notícies relacionades

La defensa de Depardieu no aconsegueix anul·lar el judici

Lisi del Castillo: "Vestim moltes famoses, però el negoci són les núvies del barri"

Dimecres passat, Dennis González va aconseguir un doble or (individual i en parella) en natació sincronitzada. Lluny de poder celebrar el seu triomf amb tota l’alegria que mereixia el seu brutal esforç (i no em refereixo només al físic, sinó també a l’emocional), el noi es va trobar multitud de comentaris homòfobs (en el fons, misògins) per la seva actuació. Suposo que perquè Dennis no va estar tocant-se el paquet o tirant carcassos sense parar (de debò, ¿què us passa? ¿Des de quan sou llames?). Als cabells portava brillantina, va fer uns passos i va saludar amb elegància per presentar-se davant el jurat i els espectadors, i somreia (perquè el somriure fa anys que es va demostrar que empodera i això els esports femenins ho han defensat i mantingut de manera innata).

«Saps que realment has après una llengua quan somies en aquesta llengua. Les dones van aprendre i parlen l’idioma dels homes perquè viuen a casa dels homes; però els homes no parlen el llenguatge de les dones. No somien en aquest idioma», va reflexionar fa uns anys Meryl Streep envoltada per actors i directors homes de Hollywood com Tom Hanks i Steven Spielberg. I amb el llenguatge del cos i no verbal passa el mateix. Nosaltres hem après les seves postures, gestos i posades en escena, però ells continuen sense interessar-se per la nostra expressió. I si ho fan, seran ridiculitzats o penalitzat per això, com li ha passat a Dennis.