El triomf de la salsa romàntica contra vent i marea

Contra els infinits vaivens urbans de la música llatina, una de salsa canònica; suau i romàntica, però fidel als cànons tropicals, a la secció de metalls llustrosos i a les circumstàncies d’un figurí de l’escena com és Marc Anthony. El pas, ahir en un Palau Sant Jordi ple, del seu Historia tour, va refrescar el pes d’un estil i un cançoner de formes clàssiques, indestructible al ball de tendències que agita la música llatina.

Americana, camisa oberta a l’altura del pit i ulleres fosques (que va tirar a terra teatralment al tercer tema), i aquell somriure de galant de barri que, tot just començar la sessió, va fondre unes grades esquitxades per banderes de països com Colòmbia, Veneçuela o el Perú. Número sensualment devastador Pa’llá voy, i portador de la seva declaració de principis: «Pa’onde está la rumba, pa’llá voy / Pa’onde están las chicas, pa’llá voy», va fer saber el ciutadà novaiorquès (de pares porto-riquenys) Marco Antonio Muñiz, la veu distingida del qual va costar d’apreciar en els primers compassos del concert, quan l’empenta rítmica (Valió la pena) requeria més potència i volum en el micro.

Repertori molt estable

Com en altres visites pròximes (estadi del RCDE Espanyol, a Cornellà, 2016 i 2022), va ser un concert de desenvolupament pulcre, mesurat compàs a compàs i subjecte a un repertori molt estable (molt pocs canvis d’una gira a l’altra, fins i tot disposant ara d’un àlbum acabat de publicar, Muévense, que va quedar fora del faristol). Hi ha qui retreu a Marc Anthony certa altivesa, però, escoltin, la llatinitat també té els seus divos. Geni i figura, ell no es va desentendre de l’audiència, interpel·lada a cada moment al convidar-la a cantar i repetir la falca de «¿como está mi gente?». Es va ficar visiblement en cada estrofa, i el seu carisma omplia l’escenari.

Pocs com ell broden el baladisme salser, com ens va recordar amb Hasta ayer y Flor pálida, entre dolces andanades de l’orquestra (14 instrumentistes i coristes). O en aquell Volando entre tus brazos, una altra de l’àlbum que 20 anys enrere li va produir el colombià Estéfano. El Marc Anthony de distància més curta va poder lluir-se en un medley que té molt interioritzat des de fa anys, el que va de Abrázame muy fuerte (Juan Gabriel) a Almohada (que va popularitzar José José) i d’allà, esquivant ferides i trencaments, a ¿Y cómo es él? (Perales).

Un Marc Anthony, aquest, molt posat en el seu paper de senyor vocalista melòdic, amb el seu gest i els seus accents emfàtics, si bé ell devia sospitar que no era aquesta la seva essència més desitjada. «S’han acabat les balades i el somiqueig», es va burlar, recorrent amb el dit índex la seva galta com si li caigués una llàgrima. «¡Això és un concert de salsa!», va bramar. I d’aquí a ¿Qué precio tiene el cielo?, a tot tren, i a Te conozco bien, preludi d’un clímax esculpit a cop de l’ofesa Mala («tú me saliste mala, mala, mala... y cara») i d’un Vivir mi vida (l’adaptació de C’est la vie, de Khaled) que va deixar flotant el seu missatge aspiracional: «Siempre pa’ lante, no mires pa’ atrás».

Marc Anthony

Notícies relacionades

Un recital de màgia i emoció

El City, la prioritat de Pep Guardiola

‘Historia Tour’

Palau Sant Jordi 13/6/2024