Air orbita ‘Moon safari’ al Sónar

Moon safari va recollir al seu dia una reformulació de l’electrònica arrelada als 70 a través del French touch de certes bandes sonores i grooves voluptuosos, tot això amb vistes a l’evasió galàctica. Disc per perdre’t’hi i flotar entre un bombolleig distingit, que Air escenifica en aquesta gira com mai ho havia fet, íntegrament i reproduint els matisos d’estudi amb l’actual tecnologia del directe, tot això sustentat en efectius orgànics: el baix de Nicolas Godin, i els seus sintetitzadors, i els de Jean-Benoît Dunckel, més el bateria Mikael Israelsson, tots tres situats dins d’un llarg cubicle rectangular d’estètica dels 70, que va començar amb llum blanca i va evolucionar cap al prisma multicolor.

Seguint l’ordre del disc La femme d’argent va obrir amb el seu balanceig sensual molt Gainsbourg (era Melody Nelson) i creixent en gruix amb vistes al rock còsmic. D’aquí als murmuris de Sexy boy, amb més èmfasi en les guitarres i el punch percussor, present, de fet, a tot el set, mentre que a l’àlbum només hi havia bateria en tres cançons. El safari lunar va oferir seqüències de somni, trames de funk vaporós amb pols d’estrelles i, enmig d’aquest temari essencialment instrumental, la veu amb vocòder (de temps preautotune) a You make it easy. Air va completar l’actuació amb cites a peces d’altres discos que connectaven amb l’esperit de Moon safari, cas de Venus (incorporant-hi el làser), Run o Highschool lover.

El pavelló francès va tenir un altre exponent hores abans, en la sessió de tarda: Laurent Garnier, presència familiar al festival des de la seva primera edició, el 1994, acollit com un messies techno, on va desplegar una aclaparadora sessió de tres hores amb la seva més que contrastada perícia. Ball i gresca al Village, mostrant la cara més festaire del Sónar. Res a veure amb el que ens va oferir l’auditori del SonarComplex, l’arriscat minimalisme al piano de la neoyorquiina Kelly Moran, recorrent el seu recent àlbum, Moves in the field (editat per Warp).

Picades d’ullet a Sakamoto

Notícies relacionades

Pep Guardiola i Cristina Serra se separen després de 30 anys junts

L’auge de la roba impresa en 3D

Van captivar els seus duets amb si mateixa, és a dir, amb una Yamaha Disklavier que, com una pianola, reproduïa notes per si sola (a la vista a través d’una pantalla) i la convidava a improvisar a sobre. L’excòmplice d’Oneohtrix Point Never va tancar amb una sèrie de peces de Ryuichi Sakamoto, com Energy flow i la del film Feliz Navidad, Mr. Lawrence, que va dedicar a "els nens de Gaza", preàmbul de la seva reclamació d’una "Palestina lliure" (amb la bandera ocupant la pantalla).

I què dir de les aventures de Verde Prato, és a dir, la guipuscoana, de Tolosa, Ana Arsuaga, amb les seves despertes indagacions en el diàleg entre l’àmbit digital i l’ancestral, el beat electrònic i aquest loop de txalaparta perceptible a Maite, nauzu zeharkatu (amor, em vas ajudar a superar-ho). Una peça que parla de la seducció mútua entre dos cossos a la nit, o alguna cosa així. Verde Prato, sola davant el teclat i les seves màquines, va acabar ballant i desencadenant les picades de mans entre l’audiència a cavall d’unes trames rítmiques amb patrons tropicals, de batxata i reggaeton. Exploració cap al futur i cap al passat, fonent avantguarda i pols popular, en aquesta segona jornada del festival.