Micaela Mantegna: "El problema no és que els robots ens treguin feina, sinó ingressos"

És cert que existeixen la por i el vertigen davant l’avanç tan ràpid de la IA i com està impactant en la vida de les persones. Preguntes que abans eren filosòfiques, sobre si les màquines poden demostrar intel·ligència o creativitat, avui ens interroguen en el terreny quotidià. Hi ha docents a les aules que es troben amb el dubte de si els assajos han sigut escrits per alumnes o per la IA, o artistes que temen ser reemplaçats. Els que fa molt temps que treballem i fem activisme sobre l’ètica de la IA advertíem el que s’acostava. La pregunta sobre els perills i les pors té moltes capes.

¿Com quines?

D’una banda, hi ha els danys que ja s’estan produint en termes de crear i propagar desinformació, que afecten la democràcia; models d’IA deficients i discriminatoris que arriben als mercats sense una regulació que limiti la seva ocupació, com els sistemes de reconeixement facial en aeroports o de les agències de seguretat. Quan es plantegen els riscos existencials de la IA, això és moltes vegades utilitzat com a cortina de fum per distreure dels perills concrets.

La irrupció de la IA ha arribat a més en un moment en què els gurus tecnològics mai havien despertat tanta sospita. En molt poc temps han deixat de ser idealitzats a criticats.

Existeix molta informació sobre les filosofies que adopten per justificar segons quines decisions. No és or tot el que lluu. Darrere de les famoses cartes obertes hi ha interessos que disten molt de la prosa que comuniquen. Lamentablement, les persones que realment estan posant el cos per resistir l’avanç, veus com Timnit Gebru, Joy Buolamwini, Sasha Luccioni, Margaret Mitchell o Rumman Chowdhury, no reben la mateixa atenció. Amb les regulacions d’IA estem tractant les conseqüències del que és el símptoma d’una cosa més profunda. El problema no és que els robots ens treguin feina, el problema és que ens treuen els ingressos.

¿Això en comptes de redistribuir-los?

Si l’automatització portés un futur on moltes tasques fossin reemplaçades, però tinguéssim garantides les nostres necessitats, crec que el debat es donaria en diferents termes. Traient-me el barret acadèmic, com a activista, crec que estem sent testimonis de tecnologies que ens permeten superar l’escassetat i les limitacions geogràfiques del món físic, amb la IA Generativa o la impressió 3D. ¿Per què llavors ens aferrem a sistemes econòmics basats en l’escassetat? ¿Per què quan alguna cosa és potencialment il·limitada (com duplicar un objecte digital) ens aferrem a sistemes que creen escassetat artificial, sigui a través de marcs regulatoris (com la propietat intel·lectual) o a través de mitjans tecnològics, per exemple, els tokens no fungibles?

¿I què hi ha de l’impacte real de la tecnologia?

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Hem de ser conscients dels seus costos, que moltes vegades s’invisibilitzen per disseny i com a estratègia. ¿Com estan impactant els grans centres de dades i l’entrenament de models fundacionals en el consum d’energia i aigua? ¿Qui està sent perjudicat o explotat per aquestes tecnologies? No em refereixo només a l’apropiació del treball d’artistes, sinó a molts altres treballadors oprimits, com aquells empleats a baix cost per empreses d’IA per desinfectar les respostes de la IA, sotmesos a jornades senceres de classificar continguts gràfics de violència o sexual. La tasca d’aquests treballadors fantasmes classificant i anotant dades per corregir la falta de sentit comú i context també ha de ser part del debat de la redistribució de la riquesa que aquests sistemes generen.

En la seva xerrada TED, que té més d’1,5 milions de visualitzacions, defensa la idea d’amabilitat en un món que cada vegada és més cruel. ¿D’on li surt tot aquest optimisme?

La idea d’amabilitat és central en tot el que faig. M’és difícil sostenir-la davant l’estat actual del món, però l’energia que rebo a canvi em sosté, i em dona felicitat. És trist veure com un simple acte d’amabilitat genera en algú sorpresa, ja que hauria de ser la norma i no l’excepció. Però el somriure que es dibuixa davant el que és inesperat és el que m’impulsa. M’agrada pensar que això es propaga i contagia.