Bruce Springsteen: ¿hi continua havent per tant?

Torna Bruce Springsteen a Barcelona aquesta setmana i la cèlebre polarització sociopolítica es manifesta també davant la seva figura. Per a uns és el pesat i el decadent que no entrega un àlbum memorable des de fa dècades. Entre els seus admiradors prolifera l’elogi hiperbòlic: es parla fins i tot d’un Bruce en el seu millor moment després dels xous d’aquests dies a Madrid.

A veure, costa donar crèdit a això últim tenint al cap, per exemple, l’eco de l’era Born to run (1975) o de la gira Darkness of the edge of town (1978), per no parlar d’aquell fogós debut barceloní el 1981 (que, ho confesso, em vaig perdre als meus ximplets 16 anys). Ni artista en liquidació, ni messies en la cúspide dels seus dies. Sembla que avui dia tot et convidi a acomodar-te en un extrem o l’altre, ja sigui al respecte de Bruce o de qualsevol altra cosa.

Contra el que moltes vegades es percep, molts seguidors hardcore resulten ser exigents i manegen d’algun temps ençà una ombra d’insatisfacció flotant que no els impedeix seguir Springsteen allà on vagi per, tot seguit, criticar el que faci falta. Poden enfurismar-se pel preu de les entrades o perquè els concerts són més previsibles que abans, però allà segueixen, fidels i analítics alhora.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Respecte a aquests bolos al Metropolitano, em parlen d’un Bruce en dos temps: una primera part del concert ben plena per sorpreses, algunes una mica desconcertants (la versió de Rockin’ all over the world de John Fogerty, és pròpia de la farra final i va saltar dimecres a mig set; Something in the night, una raríssima obertura de divendres, és un deep cut més propi de les profunditats de la nit), i un segon bloc que és al contrari, massa guionitzat i semblant al 2023. En parlo amb la meva amiga, reconeguda springsteenòfila, Mar Cortés, que després de veure-ho a Madrid remarca les "ganes d’agradar" que li veu al nostre home.

Bé, mirem de situar les coses. Fer entusiastes concerts de rock de tres hores als 74 no representa un valor artístic en si mateix, però és un acte emocionant. Fa anys hauríem imaginat que Springsteen, a aquesta edat, estaria com a molt oferint recitals acústics, i allà està, estirant el ritu del rock’n’roll fins més enllà del que crèiem transitable. Dubto que pugui estar en el seu millor moment, però ens atrapa una altra cosa, aquest pols amb la vida, l’halo d’esperança a través del túnel. No fa falta mitificar-lo més del que ja ho està. Però sobren els motius per continuar celebrant-ho.