Elena Garro, veu del realisme màgic

Aquesta dona forma part d’un grup d’escriptores que van merèixer tenir un lloc en un boom en què amb prou feines cabien quatre o cinc homes blancs i heterosexuals, carregats d’orgull. Elena Garro va ser una de les millors d’aquest grup. Va escriure Los recuerdos del porvenir, una obra que es pot mesurar amb textos de Juan Rulfo.

Gairebé tres dècades després d’haver mort, el temps sembla haver-la posat al lloc que es mereix gràcies a la consideració de les joves autores llatinoamericanes, aquestes que avui formen un nou boom i que l’han pres com a referent. Per això estan proliferat els llibres que intenten atrapar la seva figura contradictòria i elusiva. L’últim és La reina de espadas, de Jasmina Barrera (Lumen), que fuig de la biografia convencional per retratar-la a través d’una mirada personal i literària que es val fins i tot de tirades de cartes del tarot –Garro no feia res sense consultar-ho primer a les cartes– per aproximar-se a l’escriptora.

Escriptora versus personatge

La seva vida extraordinària i el seu caràcter decidit i llengut –en un país masclista on, tot i això, no han anat sobrats de dones guerreres i excèntriques– ha arribat fins i tot a enfosquir la seva obra literària en favor del caràcter novel·lesc del personatge. No és fàcil prendre-li les mides. No ho ha sigut per a Barrera, que no es va trobar amb els seus llibres en els plans d’estudis mexicans de secundària o a la universitat. Tampoc no ho ha sigut per a la seva biògrafa, Patricia Rosas Lopátegui, que ha recollit tots els seus documents, articles i correspondència en diversos volums (llibres que haurien de tenir acollida a les llibreries espanyoles) i que la va tractar personalment els últims anys de la seva vida.

El 2016, quan es complia el centenari del naixement de l’escriptora, una desgraciada faixa d’una editorial espanyola la presentava així: "Mujer de Octavio Paz, amante de Bioy Casares, inspiradora de García Márquez i admirada por Borges". La frase va causar irritació pel masclisme implícit, però en realitat no es pot tenir una idea completa de Garro si no s’acudeix a l’infern del seu matrimoni, un infern que van arrossegar durant els seus 20 anys de convivència i que es va mantenir després de la seva separació el 1959 al llarg de 40 anys més.

"Jo visc contra ell, vaig estudiar contra ell, vaig tenir amants contra ell, vaig escriure contra ell i vaig defensar indis contra ell. Vaig escriure de política contra ell. En fi, tot, tot, tot el que soc és contra ell. A la vida no tens més que un enemic i amb això n’hi ha prou. I el meu enemic és Paz", va escriure Garro. "Ella és una ferida que no es tanca, una nafra, una malaltia", va afegir ell després del divorci.

Els començaments de la parella tenen el perfum de melodrama mexicà. Ella es resisteix a acceptar la proposta de matrimoni i ell l’amenaça de suïcidar-se i la manipula, fins que cedeix. La nit de noces, com va explicar la filla de tots dos, Helena Paz, en les seves memòries, va ser una violació. Octavio Paz va ensenyar els llençols ensangonats a la seva mare dient: "Veus com sí que era verge".

El gran mandarí

Al costat del gran home, ella escriu poemes, narrativa, teatre i més tard guions de cine. Escriu incansablement fins al seu últim dia, però ell li prohibeix publicar. Aquí s’ha d’explicar què va significar Octavio Paz a Mèxic a partir dels anys 40. Era un mandarí, el summe pontífex de la cultura mexicana sempre lligada al poder del partit institucional. No es publicava res si ell no hi donava el vistiplau. Perquè apareguessin Los recuerdos del porvenir, una novel·la escrita el 1953, va haver de passar una dècada. Va ser Paz qui finalment va recolzar la publicació per agrair a la seva ex un puntual acte de generositat.

"Garro era una dona excèntrica, divertida, amb ganes de viure i de crear, però li va tocar viure un temps en què els valors de la submissió i la fidelitat femenina encara eren molt presents. Com a dona burgesa estava ben tractada i es movia en un ambient en què els costums començaven a canviar però alhora es mantenien molts atavismes que no la deixaven alliberar-se", explica Barrera.

Lopátegui no està d’acord amb aquesta imatge de dona delirant i neuròtica que, assegura, Paz va encunyar per a la seva ex. "Hi ha molta manipulació al seu voltant. Jo la vaig visitar el 1997 i diverses vegades l’any següent, el de la seva mort, i sens dubte estava molt lúcida. La premsa va ser responsable de les seves contradiccions perquè en les entrevistes la instigaven perquè parlés malament del seu exmarit. Ella després se’n desdeia perquè necessitava que Paz li passés l’assignació econòmica". També recorda com ja en els últims anys, quan ella va aparèixer al canal 40 de la televisió mexicana, i li van preguntar en un directe per les seves experiències a Europa quan va conèixer Picasso, André Breton o Aldous Huxley, Octavio Paz va trucar perquè es llegís durant el programa un escrit que desmentís tot el que ella estava dient. "El que els vaig conèixer vaig ser jo", remarcava l’autor de Piedra de sol.

En el seu llibre, Barrera no ha volgut deixar de banda les foscors i les imprudències de Garro, defensora dels drets dels indis vestida amb roba de marca i joies, o les seves moltes fabulacions. "A vegades és indefensable. Hi ha, però, altres trets de la seva personalitat que em generen empatia, com el seu sentit de l’humor o la seva estranya generositat i, per descomptat, el seu llegat".

La llegenda negra

Hi ha un abans i un després en la biografia de Garro i no és exactament el divorci de Paz el 1959 (un divorci exprés a Ciudad Juárez en el qual ella no hi va ser perquè l’en van informar). El seu nom va quedar vinculat tristament als fets de Tlatelolco de 1968, quan els vents revolucionaris parisencs van arribar a la capital mexicana i van deixar morts –entre 40 i 400– a la plaça de Las Tres Culturas de la capital, massacrats pel president Gustavo Díaz Ordaz.

Ella, que s’havia destacat com a periodista especialment activista en la defensa de les comunitats indígenes camperoles, va començar a mostrar desconfiança davant les revoltes estudiantils, un moviment que considerava artificial. Un diari afí al govern El Universal, va assegurar que havia denunciat 500 intel·lectuals, entre ells col·legues com Carlos Fuentes, Leonora Carrington, Rosario Castellanos, Max Aub i Luis Villoro. La fama de traïdora la va perseguir.

"Però no va ser així: ella sempre ho va negar. Cal tenir en compte que el moviment estudiantil no era clandestí. Els que s’hi adherien firmaven obertament i aquests noms ja obraven en poder de la Direcció Federal de Seguretat", puntualitza Lopátegui. A Garro l’obliguen a callar i ella ho fa morta de por després que un any més tard una bomba en un avió comercial arribés a matar 70 passatgers.

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

En aquesta novel·la apassionada que és la vida de l’autora també hi ha espai per a dues puntualitzacions més. En l’època en què Octavio Paz es negava que la seva dona publiqués, l’escriptor va compartir la lectura del mecanoscrit de Los recuerdos del porvenir amb el seu cercle d’amics, entre ells Gabriel García Márquez, i, sabut això, avui no és poc el deute que Cent anys de solitud té amb la novel·la de Garro, papallones grogues incloses. També es pot percebre que la idea central d’El ángel exterminador procedeix d’aquesta mateixa novel·la. Buñuel la va voler adaptar, però al final no va reconèixer mai la llavor de la seva obra mestra.

"És el moment per celebrar-la en tota la seva complexitat i importància. Potser el temps d’Elena Garro encara ha d’arribar".