Els efímers bons moments de la vida

Però també fer llistes, per poder anar ratllant allò anotat: "Faig llistes per a tot, però el plaer de fer-les és finalitzar-les", recalca. Inspirat en El primer glop de cervesa i altres plaers minúsculs, de Philippe Delerm, l’assaig autobiogràfic de petit format Las pequeñas alegrías té notes del mindfulness que intentava contagiar-li la seva mare de petit i que recorda d’"un viatge infernal i llarguíssim" França amb cotxe amb els seus pares i germans. "Un dels meus molts defectes és la impaciència i les mares tenen aquella saviesa natural de viure i disfrutar el moment com si fos l’últim. Jo no parava de preguntar pensant què faríem després. Tot i que la hiperplanificació és bona laboralment, és dolenta per a la meva salut mental i sí que intento ser més conscient d’un moment extraordinari, sigui un paisatge o un glop de vi excepcional, davant les coses efímeres".

Al llibre, que presenta aquesta tarda (19 h) a la llibreria barcelonina +Bernat, el periodista gastronòmic, nascut el 1966, aboca una mirada nostàlgica a sensacions i records d’infantesa i joventut – "petites cicatrius que et van marcant i et fan ser la persona que seràs"- i a pensaments sobre el pas del temps. "Vaig camí dels 60 i tot i que no porto malament fer-me gran, sí que noto el deteriorament físic. El cos pren decisions per a les quals no li he donat permís. Encara ets jove, però part de les millors coses de la vida ja t’han passat i t’han deixat empremta. Es diu allò de ‘la meva pàtria és la infància i adolescència’, però no sé si ho serà també la vellesa –s’interroga. Amb 25 anys tenies una sensació d’immortalitat, no calculaves el temps que et quedava ni tenies present la mort; ara sents que el temps s’accelera perquè en tens consciència i saps que no et queda tant per viure". I, afegeix: "¡No és veritat que als 50 estiguis a la meitat de la vida! ¡Només seria així si tots visquéssim 100 anys!".

Ser més alegres

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Però que no s’enganyi el lector, "és un llibre alegre, amb parts una mica tristes, perquè per entendre l’alegria cal entendre la tristesa. Hem d’obligar-nos a ser més alegres". En ell, que era incondicional dels pastissets de Pantera Rosa, cuina ingredients al foc lent de la memòria. De la primera estrena al cine que recorda –La guerra de les galàxies, el 1977– al primer viatge a l’estranger –a Andorra amb el Seat 850 familiar, que es va avariar als 50 quilòmetres de sortir de la seva Vila-real natal–. Dels primers texans Levi’s, comprats a Nova York el 1981 en un viatge d’intercanvi –"amb 15 anys representaven el que no podia pagar"– al primer reproductor de casset (un Sanyo comprat a Andorra), la primera cinta (uns grans èxits de Beatles) o la primera de moltes futures camises amb estampat, una de paramecis que portava en els dies universitaris nouvingut a Barcelona. "Quan començaves de zero fora del lloc on vas créixer i podies construir el que volguessis. ¿Per què no puc donar un toc de color a la vida i vestir com em doni la gana?", clama.

"Perquè el que explico interessi al lector intento buscar l’excel·lència de l’escriptura i narrar històries el millor possible en un moment en què part del periodisme, un ofici de presses, l’ha oblidat", reivindica Arenós, que aplica aquesta màxima als seus articles (alguns de reunits a San Elvis ruega por nosotros) i llibres, entre els quals Nadar con atunes y otras aventuras gastronómicas que no siempre salen bien, Los genios del fuego o La cocina de los valientes.