Nathan Thrall: "És molt improbable que el final de la guerra de Gaza impliqui la fi del conflicte"

Quan va escriure aquest llibre no va imaginar que l’esclat de la guerra donaria al llibre una nova lectura.

El vaig escriure mogut per la frustració que el món només prestava atenció al conflicte palestino-israelià únicament quan hi havia una insurrecció, una guerra a Gaza o una sublevació de palestins. Vaig escollir una història ordinària per obligar a prestar atenció al sistema de control de l’Estat d’Israel que fa més de mig segle que funciona i és la causa principal de la violència actual. Un control que va dirigit a una neteja ètnica. El que més m’inquieta no és com es llegeixi ara, en plena guerra, sinó que a la gent continuï sense preocupar-li quan tinguem un alto el foc, perquè això és el que ha passat sempre.

Als Estats Units hi ha postures molt enfrontades a favor i en contra de la resposta d’Israel. ¿Sent que s’ha comprès la seva proposta?

Abans de la concessió del premi Pulitzer vaig tenir molt bones crítiques, i a més a més també ha sigut considerat el millor llibre de l’any per 18 publicacions. Sí, crec que sí.

¿No ha tingut cap acusació d’antisionisme?

Al llarg de la meva vida sí que me les han fet, però amb aquest llibre no ha passat. Diria que la gent a la qual els agradaria atacar-lo o desacreditar-lo l’estan ignorant completament.

Vostè té una llarga experiència com a reporter a Jerusalem. ¿Com és viure allà?

Vaig començar a treballar com a periodista i com a investigador el 2010 a Gaza i un any després em vaig traslladar a Jerusalem amb la meva dona, que és filla d’israelians, tot i que nascuda als Estats Units. La meva experiència bàsica ha sigut moure’m en mons radicalment diferents. Jo visc a tres quilòmetres del mur que em separa de l’Abed i els altres personatges d’aquest llibre, així que en tan sols 20 minuts amb cotxe em puc traslladar a un altre univers.

¿Sabia del patiment palestí quan va arribar allà per primera vegada?

Va ser el 2005, en un d’aquests viatges finançats pel Govern israelià l’objectiu del qual és que els jueus de la diàspora vagin a Israel i propiciïn una afinitat amb el país. Llavors no sabia que aquella terra era majoritàriament palestina, perquè als palestins no se’ls veia. Els habitants de Jerusalem, que vivien i viuen en una bombolla, els ignoraven. Van a la platja, prenen els seus expressos i juguen amb els seus fills a l’escola sense pensar que estan vivint en un règim que és de domini ètnic.

¿I vostè, com a jueu, com hi encaixa?

Amb una gran distància. Camino entre la gent que o bé està a favor de l’opressió o bé els és igual. Imagino que era la sensació que devia tenir un blanc antiapartheid a Sud-àfrica.

¿Com va conèixer Abed Salama? ¿Què va fer per guanyar-se la seva confiança?

Jo volia escriure sobre l’accident i uns amics m’hi van posar en contacte. Em va explicar la seva història, la del dia en què va buscar el seu fill i vaig saber immediatament que allò seria el centre del que escriuria. Amb el temps, un dia en la vida d’Abed Salama es va convertir en "la vida sencera d’Abed Salama". Durant la gira que vam fer tots dos als Estats Units van preguntar moltes vegades a l’Abed sobre això i ell deia que va confiar en mi quan va veure la meva emoció i les meves llàgrimes.

Un accident com aquell es podia haver produït en qualsevol lloc del món, el que resulta més dolorós és la negligència dels serveis israelians.

Masha Gessen va dir que aquest llibre anava sobre un accident que en realitat no era tal. És veritat, el llibre mostra l’abandonament deliberat davant un col·lectiu de persones per les seves característiques innates. Tot el que va passar en aquella carretera era absolutament previsible, una cadena d’esdeveniments fruit d’una política concreta.

El més dolorós van ser els comentaris a les xarxes fets per joves israelians celebrant la mort dels petits, nens de cinc anys.

A veure, va ser un grup petit de la societat israeliana, però em va fer la sensació que aquesta història forma part d’una tendència que, en els últims temps, només ha augmentat i avui dia és majoritària. Ho veiem en els vídeos que comparteix la gent, vídeos en els quals s’alegren al veure els edificis destruïts a Gaza, mentre els líders inciten al genocidi. La deshumanització que estem contemplant avui ve de lluny i volia ressaltar-ho. Perquè té un paper central a l’hora de permetre el nivell de destrucció actual.

Tot i que sigui mínima, ¿hi ha a Israel una certa oposició a la guerra?

Hi ha els que exigeixen l’alliberament dels ostatges, que tenen darrere un moviment molt important, al costat dels que demanen un nou govern i noves eleccions. I, d’altra banda, un moviment minúscul que exigeix el final de la guerra per deixar de matar palestins. La meva dona participa en aquestes protestes i la policia ha sigut molt violenta amb ella.

¿S’atreveix a fer prediccions sobre el final de la guerra?

És molt improbable que el final de la guerra de Gaza impliqui la fi del conflicte. No veig una solució, perquè perquè hi sigui, la part que té tot el poder ha d’enfrontar-se a un canvi en els incentius que té davant.

Fa un temps semblava que la guerra estava desgastant Netanyahu, però les últimes notícies el mostren més fort.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Quan la guerra acabi, la gent que va tenir el poder el 7 d’octubre haurà de retre comptes, perquè tothom assumeix que això ha sigut un gran fracàs del lideratge d’Israel, així que Netanyahu té motius per témer el final de la guerra tot i que de moment se’l vegi molt segur.

¿Es planteja continuar vivint a Jerusalem? No sembla un lloc gaire segur per criar fills.

Ha sigut el primer cop des que ens vam instal·lar que la meva dona ha començat a dir-me que no creu que puguem continuar vivint allà perquè no hi ha futur per a les nostres filles. És la feina de la meva vida, jo sí que tinc la motivació per seguir, però no vull vincular les nenes a un lloc que continua enfonsant-se en una opressió més gran i a més sang vessada.