L’actor més polivalent

Casanova de Fellini, Novecento, Klute, M.A.S.H., Amenaça a l’ombra, La invasió dels ultracossos, Johnny va agafar el fusell –en la qual va encarnar Jesucrist–, El fabuloso mundo de Alex, El dia de la llagosta, Gent corrent, L’ull de l’agulla. És difícil trobar una carrera en els anys 60 i 70 més creativa, sòlida i conseqüent com la de Donald Sutherland, mort ahir als 88 anys a Miami.

D’origen canadenc, es va convertir en una de les presències masculines importants del Nou Hollywood, tot i que no arribés a ser tan popular com Warren Beatty, Jack Nicholson, Robert De Niro i Al Pacino. De registres subtils, de vegades opacs, va brodar personatges com el de Klute, el del policia que investiga una sèrie d’assassinats i intima amb una call girl encarnada per Jane Fonda, actriu amb la qual v repetir en la molt díscola El blues del cementiri de cotxes.

Ha sigut un dels meus actors preferits i conec gent que anava a veure qualsevol pel·lícula en la qual aparegués ell, encara que fos molt poc interessant, irregular o dolenta. Sempre els donava un plus que, d’altra banda, també ha aconseguit, en menor mesura, el seu fill Kiefer. A L’ull de l’agulla la història acaba sent el menys important. El que importa és el registre que Sutherland atorga a un oficial alemany infiltrat a casa d’uns britànics, la manera com reflecteix la maldat sense exagerar el més mínim.

Quan tocava el contrari, la més pura evidència, tampoc desentonava: un dels seus papers més recordats és el del feixista Attila de Novecento, una pel·lícula en el qual Bernardo Bertolucci li va exigir que fos el més sàdic i repulsiu possible. Va estar excel·lent en La invasió dels ultracossos –un altre dels seus grans moments: el pla final en què crida i apunta amb el dit cap a la dona que ha aconseguit escapar-se de les beines alienígenes–, divertit a M.A.S.H. i d’una gran sobrietat en el drama familiar de Robert Redford Gent corrent.

Però res com les seves interpretacions a Amenaça a l’ombra, un fascinant relat de misteri en una Venècia fantasmal, i la versió felliniana de les corregudes de Giacomo Casanova. Si Luchino Visconti va saber rendibilitzar un divo hollywoodià com Burt Lancaster a El gatopardo, Fellini va destil·lar el millor de Sutherland en aquest film barroc, somnàmbul i fantasiós: el ball de Casanova amb la nina mecànica al so de la música de Nino Rota és una altra instantània imperible en la filmografia de l’actor.

Actiu fins al final

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Es va mantenir actiu dècada rere dècada, conciliant pel·lícules més independents com Orgull i prejudici o Ad Astra amb sagues rendibles com la d’Els jocs de la fam, en la qual va encarnar el president Snow, o relats tardorals com el de Space cowboys.

La loteria dels Oscars li va ser esquiva: ni una nominació, tot i que va guanyar-ne un d’honorífic. El festival de Sant Sebastià li va atorgar el premi Donostia el 2019. Elegant, amistós, ja se’l va veure físicament bastant deteriorat. Malgrat tot, l’any passat va intervenir en una pel·lícula i en dues sèries de televisió. Fins al final.