L’últim home dret

Passen dos minuts de dos quarts d’onze de la nit. Després de bressar el públic (i de corbar una mica els malucs de septuagenari en bona forma) amb una voluptuosa versió del Nightshift dels Commodores, Bruce Springsteen es penja una guitarra acústica, s’embarca en un d’aquests emotius parlaments amb els quals reforça el vincle personal amb el públic i interpreta a pèl Last man standing. No és una peça destinada a provocar les reaccions extàtiques que sí que han suscitat poc abans clàssics inapel·lables com No surrender o Hungry heart ni fer posar la pell de gallina de la manera en què ho ha fet Darkness in the edge of town. Però tot i així, constitueix el cor emocional d’aquestes tres hores d’espectacle.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Inspirada per la mort el 2018 del cantant i guitarrista de The Castiles George Theiss, un succés que va convertir Bruce en l’únic supervivent ("l’últim home dret") d’aquella banda juvenil amb la qual va pujar per primera vegada a un escenari, Last man standing és la resposta a la pregunta que molts es fan quan veuen imatges de la present gira del Boss amb l’E Street Band: ¿per què aquest home de 74 anys continua entossudit a castigar-se el cos i la veu en llargs concerts d’increïble malbaratament físic quan podria treure igualment partit del seu aclaparador repertori en un format molt menys exigent? Senzillament, perquè Springsteen continua creient que, com diu la cançó, els grups de rock importen. I que no hi ha cap experiència comparable a tocar en un. Malgrat el "brunzit a les orelles". Malgrat l’edat.

Per això, no és gaire rellevant que un pensi que aquest xou no està entre els 10 millors que el rocker de Freehold ha ofert a Barcelona en més de 40 anys d’actuacions memorables. Amb les seves limitacions, evidents però dissimulades de manera admirable, Springsteen ens està brindant en aquests concerts una visió nova: la de l’home que, sabent-se gran, decideix esgotar fins al final els seus somnis de joventut en companyia de la colla de sempre. Això, en fi, és una cosa molt emocionant. I, a més, després va i toca Backstreets.