Robbie Williams: «Amb la pintura he aconseguit que la meva neurosi sigui més suportable

Tot i que des de fa tres dècades Robbie Williams (Staffordhire, 1974) omple estadis, també ha conegut el costat fosc de la fama: la pressió del públic, de la crítica i l’assetjament dels tabloides [per això a principis dels 2000 va fugir a Los Angeles, on viu amb la seva dona i els seus quatre fills en una mansió de 8.000 metres quadrats, molt a prop de Beverly Hills].

Més enllà de la música, en la qual es va embarcar amb 16 anys, Williams va trobar una altra vena artística que l’ajuda a guarir la ment i l’ànima [entre altres trastorns, admet reunir «neurosi, dèficit d’atenció i hiperactivitat»]. La pintura, una expressió en la qual es va bolcar a partir del 2006-2007, quan va ingressar a rehabilitació per superar l’addicció a les drogues i a l’alcohol, i que avui s’ha tornat la seva «obsessió», perquè l’ajuda a transformar dimonis i fantasmes en àngels d’amor propi.

¿Els seus quadres són dibuixos o pintures?

Depèn, alguns els faig amb el meu iPad amb Procreate.

¿Encara continua lidiant contra els seus problemes de salut mental?

Sí, però no soc al mateix lloc on estava quan vaig començar, suposo. Ara tinc més pau que mai. I això no vol dir que encara no tingui el cap congestionat... Però m’hi han posat un carril bici.

¿Quan va descobrir el poder guaridor de l’art?

Quan vaig començar a pintar m’hi vaig obsessionar, ho feia compulsivament. Vaig començar el 2006, però en els últims tres anys és quan he trobat la meva veu. Ha sigut des que Kim Logchies [junt amb Lionel, els col·leccionistes privats darrere del Moco de Barcelona i Amsterdam] va veure tota la meva obra i el que li transmetia; tot el treball introspectiu que m’havia portat a pintar, tota la reflexió sobre la meva pròpia neurosi. Aquesta malaltia és un problema modern al qual tots ens enfrontem. I Kim es va adonar que aquesta era la meva veu, el meu discurs i el meu missatge. I vaig dir, ‘d’acord, aquesta és la meva veu’.

¿És l’únic que fa per trobar pau?

També faig altres coses, però pot sonar groller [riu].

¿Creu que arribarà un dia en el qual tots els dimonis se n’hagin anat?

Espero que mai s’acabin, ¿quin artista seria jo sense aquestes crisis existencials? És com el còmic gras que té por de perdre pes perquè potser no tornarà a ser tan graciós com abans. No seria jo si estigués totalment guarit. Mai et guareixes del tot, però amb la pintura he aconseguit que les meves crisis existencials siguin més suportables. Aconsegueixes acceptar-te i estar més en pau. Estic en això des dels 40.

¿Per què ha triat Barcelona per revelar-nos aquesta faceta?

Hi ha molt amor per aquest país a tot Europa. No hi ha tants països que facin sentir que pertanyen a tothom com Espanya. Barcelona té aquest mateix poder, tothom la sent seva. Té cor, cultura i la ciutat se sent molt càlida. D’alguna manera et sents abraçat. És una cosa molt especial, perquè a Europa tots ens odiem entre nosaltres, però tothom estima Barcelona i Espanya. No hi ha gaires grans ciutats que tinguin això.

¿S’hi mudaria?

Londres és una merda al gener... Estic intentant convèncer la meva dona, però necessitaré molt temps [riu]. Seria una gran mudança, però jo em veig vivint aquí.

Tornant a la pintura, ¿era el seu fort a l’escola?

Mai vaig ser bo. A més, l’art en els 80 era només el dels mestres clàssics, impressionistes, paisatges... Fins que va arribar Banksy i va dir: ‘¡Punk!, pots fer-ho tu mateix i com et doni la gana!’. Una mica com la filosofia de Moco.

¿Banksy és la seva influència?

Bé, sí, ell, però també m’inspiren David Shrigley, les tires còmiques de Gary Larson, Andy Warhol... artistes de principis del segle XX, com la sueca Hilma af Klint, i fins i tot les pintades de les parets dels lavabos públics.

I a Banksy, ¿el coneix?

Tant si el conec com si no el conec, no ho sé...

Notícies relacionades

Penguin Random House fitxa María Oruña i reobre la pugna amb Planeta

La tornada triomfal a Barcelona de la mezzo letona

¿És diferent el procés creatiu en la música i l’art?

Per exemple, quan escric una lletra, hi ha dues frases que rimen i venen, així, ràpid. Altres vegades necessito fins a tres dies per escriure el vers. No obstant, cada quadre és una línia de la lletra d’una cançó. Soc nou en això encara. He escrit gairebé mil cançons, i això em sembla molt més divertit de moment.