Springsteen, inextingible

Ja no fa falta que hi hagi un àlbum recent per promocionar, perquè sabem que els seus dies daurats com a autor queden enrere i que algunes de les millors cançons de Letter to you (2020) eren descarts dels anys 70. Bé, el directe es regeix per lleis pròpies, i en això no hi ha qui pugui amb Springsteen. Fins i tot amb la veu una mica tocada, com es va poder observar al principi (passats 12 minuts de les nou) amb Lonesome day, un tema una mica aparatós sobre el buit emocional (després d’una ruptura i d’un trauma com el de l’11 S). Un Bruce que en aquesta gira es vesteix com deu pensar que correspon a un cavaller de la seva edat, amb armilla, camisa blanca i corbata. Les paraules de cortesia: "Hola, Barcelona" i, seguint en català, com és costum, un "¿com esteu?" cridat fins a tres vegades.

Canvis de guió

En aquest tour hi ha més canvis de repertori d’una nit a una altra que l’any passat, gairebé tots concentrats en la primera meitat del concert. En aquell bloc, els que més coneixien l’artista estan a l’aguait de rareses i tour premieres, mentre que el segon, amb un guió més rígid, tendeix als clàssics i els hits. Ahir no hi va haver gaires sorpreses, tot s’ha de dir, i ens vam endinsar al galop en el setlist a través de My love will not let you down i d’un paquet de cartes expeditives: Covverer me (amb un àrid solo de guitarra a càrrec de Springsteen i un plus de feedback final), Radio nowhere, No surrender… El material més modern amb Ghosts, evocador dels amics caiguts, i el xut espiritual de The power of prayer. I l’exemple que les cançons d’un sol acord són possibles, anomenat Seeds, amb focus per a Nils Lofgren i la presència dels metalls.

La connexió amb el públic va tornar a ser atòmica i va augmentar després d’un greu Darkness on the edge of town, a partir de The promised land i sobretot un Hungry heart en què Springsteen va notar el caliu de les primeres files i amb la qual va mostrar una samarreta que deia "Us estimem". "Una nit preciosa", va fer notar en el moment en què podia percebre que tenia el concert a la butxaca. Clamor amb Waitin’ for a sunny day, amb tornada cantussejada per una nena del públic. El recolliment de My hometown i Nightshift, de Commodores, una peça menor procedent de l’àlbum de versions soul (a veure, amb tot aquest catàleg, ¿fa falta un cover?).

Volcànica ‘Backstreets’

El missatge que flota entorn de l’àlbum Letter to you, el desgast dels materials i l’antipàtica proximitat de la dama de la dalla estava clar en Last man standing, tema que va presentar remuntant-se a la seva banda de joventut The Castiles, de la qual és l’únic supervivent després de la defunció, el 2018, del seu amic George Theiss (explicació en anglès amb subtítols en català). D’allà a una de volcànica Backstreets, catedral sustentada pel piano de Roy Bittan, el centre gravitatori de l’E Street Band.

Notícies relacionades

Un recital de màgia i emoció

El City, la prioritat de Pep Guardiola

Allà va començar un altre concert, el més planificat, a cop segur però implacable, amb les peces del trencaclosques que Springsteen considera que són indispensables en aquesta gira. De la invocació de la sensualitat (Because the night, I’m on fire) a l’emprenyament pel crac financer del 2008 i les seves derivades socials (Wrecking ball), a través del trauma de l’11 S (The rising), la ràbia de classe (Badlands) i les aventures romàntiques en el New Jersey de joventut: She’s the one, un Thunder road per estremir-se, una vegada més.

L’àlbum Born in the USA va resultar ser el més citat de la nit, ja sigui perquè aquests dies ha complert 40 anys o perquè a Springsteen li dona la real gana, i el tema titular va encarrilar els bisos rumb al fonamental Born to run, com correspon amb els llums de l’estadi encesos, i altres fetitxes com Tenth avenue freeze-out, amb el recordatori de l’absent saxofonista Clarence Clemons. Tot això amb un Bruce que només pot estar en això, a hores d’ara, perquè ho continua disfrutant. I nosaltres amb ell.