Les escriptores maleïdes continuen maleïdes

Imagino Iris Owens, amb un grapat de dòlars a la butxaca, guanyats netament en alguna partida de pòquer atapeïda de famosos, en una sala de cine. Els llums fa estona que s’han apagat, i a la pantalla, Anjelica Huston està fumant un cigarret a la taula d’un restaurant, amb una mà de cartes i ulleres de sol. Imagino Iris Owens, una d’aquestes escriptores maleïdes que continuen maleïdes –la literatura indie existeix, i no té època, tot i que té un gènere, el que menys es reedita, i més incomoda quan és diferent: el femení–, somrient-li a la pantalla, somrient-se a si mateixa, perquè Huston ho és. Woody Allen va decidir que la convertiria en el personatge que descobria l’assassí en la divertidíssima Misteriós assassinat a Manhattan.

Al fer-ho només estava portant al seu cine una escena de la seva vida. Allen i Owens es coneixien d’aquestes partides de pòquer que mantenien a la superfície l’escriptora en aquella època, els anys 90. Filla d’un tafur professional –sí, alguna cosa de joc portava Owens a la sang–, havia nascut a Brooklyn, l’any en què tot va saltar pels aires als Estats Units (1929), i es va mudar a París en els 50, fugint d’un matrimoni desastrós –i afortunadament curt–, on va entrar en contacte amb la bohèmia més tempestuosa. Va conèixer l’editor de la mítica revista d’avantguarda Merlin, Alexander Trocchi, un addicte a l’heroïna, i es guanyava la vida escrivint novel·les pornogràfiques amb pseudònim per a Olympia Press, propietat de l’editor de Jean Genet i Henry Miller: Maurice Girodias.

Novel·les brutes, com les anomenava

Va escriure cinc d’aquestes novel·les brutes –ella les anomenava així, DB, per dirty books, literalment llibres bruts–, gairebé totes sota el nom de Harriet, Harriet Daimler, que no en va és la protagonista del seu clàssic maleït, el que va escriure a l’Hotel Chelsea, un cop va tornar, en els anys 70, a Nova York. La novel·la, titulada Després de Claude –publicada el 1974, i acabada de recuperar per Muñeca Infinita–, és una novel·la d’aventures –fatídic, sentimentals, existencials, deliciosament absurdes– protagonitzada per una dona invencible i sarcàstica a la que res ni ningú s’atreveix, o s’hauria d’atrevir a parar. Ni aquest tal Claude, ni les seves ridícules amigues, ni el món allà fora, perquè ¿què saben ells del que significa ser Harriet Daimler? ¿Per què no la deixen d’una maleïda vegada en pau?

Hi ha, sí, pel desagradablement encantador del seu protagonista –i la seva crítica al sistema, a tota mena de sistema– una mica de, com s’ha dit, Una conxorxa d’enzes, el brillant llibre de John Kennedy Toole sobre un inadaptat que no pensa adaptar-se, però també és allà tota aquesta literatura masculina d’escriptors amb alter ego –des de John Fante fins a Charles Bukowski–, per una vegada, en versió femenina, i una de crua i salvatge, que conté un implacable manual contra el maltractament sentimental, o la manera que el tal Claude, un home avorrible, envanit i, sí, misogin, però d’una misogínia àmpliament acceptada, fa massa temps que utilitza únicament les seves celles per comunicar-se amb ella, perquè, clar, ¿per què l’ha de contestar si només diu estupideses?

Ella no està sola

Owens, que, com Harriet a la novel·la, va viure a l’Hotel Chelsea, i agraeix a la direcció el tracte dispensat, i en diu que va ser "un refugi" que va recolzar i va promoure "l’expressió artística amb una humanitat poc habitual a Nova York", no està tota sola en això de ser una escriptora maleïda.

Mary Robison –llegeixin Por que haría yo (Malas Tierras), és una genialitat–, Gail Parent –mai entendré per què Sheila Levine está muerta y vive en Nueva York (Libros del Asteroide) no és el llibre més venut de la història, ¡no pot ser més divertit!– o Katherine Dunn –que va escriure sobre venedores que van porta a porta en l’encara sense traduir Attic, però té en el seu historial un clàssic weird de la mida d’Amor de monstruo–per citar només tres exemples, són amb ella en aquests inexplicables llimbs.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Passa amb tota mena de literatura que, aquell que se n’ha mogut al marge, es manté sempre al marge. Tot i que la cosa és molt més evident quan, a banda de moure’t al marge, ets una dona. Perquè qualsevol d’aquestes novel·les –per la seva enormitat estilística i la llum que donen a llocs inexplorats, i aquí estic pensant també en Ann Quin– hauria sigut multireferenciada pels seus col·legues en cas d’haver sigut aquests masculins.

Que la figura d’Owens tingui la seva pròpia escultura, en moviment i dins d’un blockbuster de Woody Allen, però continuï en aquest costat fosc i tenebrós, no conegut per no domesticat de la literatura escrita per dones, diu molt de la mena de camí que encara queda per recórrer.