Les joves embarassades recloses a l’Espanya de 1982

El realitzador català Pau Teixidor retrata a ‘Alumbramiento’, film que s’acaba d’estrenar, la història de diverses noies internades per les seves famílies en centres especials en un país en el qual ja hi havia democràcia.

Una escena de Alumbramiento, dirigida por Pau Teixidor.

Una escena de Alumbramiento, dirigida por Pau Teixidor. / EPC

3
Es llegeix en minuts
Quim Casas

L’acció d’Alumbramiento, segon llargmetratge de Pau Teixidor, no s’esdevé en els sinistres temps de la dictadura franquista. No, el relat transcorre el 1982, a l’Espanya del PSOE, però el que es narra pertany sens dubte a una època d’obscurantisme i repressió: la història de diverses adolescents embarassades pertanyents a famílies que van ingressar a Peñagrande, un centre als afores de Madrid dirigit per monges, per evitar i ocultar l’escarni social, deixant-les a la seva sort, amb els seus dubtes sobre la maternitat i la vida que els esperava. Alumbramiento és la història de la Lucía i d’altres noies que són el reflex de fets reals.

"Tot arrenca el 2014, quan els casos de nadons robats apareixen en l’opinió pública", ens explica Teixidor. "Vaig veure un reportatge sobre el tema a Antena 3 i em va deixar impressionat la magnitud del que hi havia darrere. Llavors tenia 32 anys i em va sorprendre que se sabés tan poc sobre el tema".

Cinc anys després, Teixidor comença a desenvolupar el projecte que cristal·litzarà en Alumbramiento. Es va documentar primer amb textos apareguts en la premsa, però la seva percepció va canviar quan va poder conèixer algunes d’aquelles joves ingressades per força a Peñagrande. "Aquesta situació havia passat des de finals de la dècada dels 70 fins a primers dels 80. Set anys després de la mort de Franco, aquests relats terribles estaven inserits en plena democràcia", descriu .

Després que li seleccionessin el projecte en les Residències de l’Acadèmia del cine espanyol, Teixidor va fer moltes entrevistes, amb la pandèmia pel mig, i el relat de les dones amb qui va parlar va ser el que va acabar configurant el guió. Per al cineasta, el seu acostament a la història va canviar quan va escoltar els seus relats en primera persona, més durs i pròxims del que havia imaginat.

El procés de càsting del repartiment era fonamental, ja que Teixidor volia "actrius que no haguessin fet res abans, o poc conegudes. De vegades, l’espectador es despista una mica si reconeix alguna actriu. A més, havien d’encaixar molt bé entre elles, entendre’s i fer grup tant dins com fora de la ficció". Sofía Milán, vista només prèviament a la sèrie Amar es para siempre encarna la Lucía, figura central del relat.

Alguns dels curts de Teixidor, així com també el seu primer llargmetratge, Purgatorio, són de gènere fantàstic. Va conèixer la coguionista del film, Lorena Iglesias, en les Residències de l’Acadèmia. Ella ve també d’un món diferent, de la comèdia, el grup Canódromo Abandonado i pel·lícules com La tumba de Bruce Lee, Berserker, Esa sensación i Mamántula.

¿Com encaixen en una història de caires socials, molt dramàtica i gens còmica? "Vaig començar pensant en guionistes de films més dramàtics, però ¿per què no ella?, vaig pensar. Incorporar un perfil d’aquestes característiques al projecte em semblava productiu. És una manera de no caure en un to excessivament dramàtic", confessa .

A Alumbramiento s’intenta en tot moment evitar el punt sòrdid perquè el discurs flueixi de manera més senzilla i directa. Teixidor ho tenia clar: "El que més em preocupava era que algú pogués dir-me que m’estava aprofitant de tot aquest dolor aliè. Tenia molt respecte per aquestes dones. És la història d’unes adolescents en un moment molt vital. Només es tenen a elles, les unes amb les altres".

Notícies relacionades

En una escena se les veu confeccionar banderetes d’Aliança Popular. Així l’hi van explicar a Teixidor: estaven obligades a fer banderetes d’aquest partit polític, d’El Corte Inglés o de la visita a Espanya del Papa. Petits detalls que retraten el context social i institucional de l’època.

Teixidor va tenir de tutora en les residències de guió Carla Simón. "Ella va aportar dues coses molt importants: un canvi d’estructura, que la història arrenqués amb l’arribada de la Lucía a Peñagrande, i el fet de donar vida als personatges a través dels seus referents, què els agradava de l’exterior, la música, els motius generacionals".