Concerts d’estadisi vells prejudicis
Els macroconcerts tenen mala premsa entre certs melòmans, però en temps de pantalles i xarxes representen una genuïna situació ‘off line’, d’aclaparadora humanitat, facilitada per la música.

M’assec, dissabte passat, a l’Estadi Olímpic, segona nit de Bruce Springsteen a Barcelona, i un col·lega em saluda amb aires fastiguejats. Vol deixar-me clar que "aquestes coses grans" no van amb ell, que el que li agrada són els clubs. "¿Així, avui has hagut de venir una altra vegada?". A veure, "haver" no és el verb més ajustat. He volgut tornar. M’agraden els concerts de Springsteen, sé que amb ell no hi ha dues nits iguals i no em molesta el rock d’estadis, que més enllà d’algunes incomoditats (no exclusives d’aquest format: en algun club molt autèntic m’he trobat masegat i mirant de distingir en la llunyania el cap del cantant) configura un gènere escènic en si mateix en el qual, com sempre, les coses poden fer-se millor o pitjor.
La lletania contra els macroconcerts és un clàssic, però mai aquest prejudici s’havia estavellat contra la realitat de manera tan estrident com ara, que aquests espectacles viuen una era daurada. Hi ha senyals que podrien estar fins i tot amenaçant els festivals. L’assistència s’ha multiplicat i interpel·la famílies senceres, amb fins a tres generacions mobilitzades per veure, per exemple, Estopa d’aquí unes setmanes a Montjuïc. D’acord, un camp de futbol no és un lloc construït per apreciar els matisos musicals. Però els equips de so no són els dels temps dels Beatles, que ni ells se sentien entre la cridòria, i al cap i a la fi parlem d’una altra cosa, d’una situació en què la concentració humana en confluència intensa amb un artista i unes cançons configura un episodi emocionant i carregat d’energia. Ara que tant parlem del temps que dediquem a les pantalles, de la fredor de les xarxes i de la deshumanització, aquests concerts representen un retrobament amb la comunitat, un moment off line pur i genuí, i el que ho fa possible és la música. ¿Com és possible estar en contra d’això?
Se sol adduir que l’escenari gegant alimenta l’automatisme i la caricatura de l’artista, que ha d’abaixar el llistó, forçar el seu personatge, primar el xou. Pot passar, però Springsteen demostra que en un estadi es pot improvisar, prescindir de muntatges aparatosos i ser molt subtil: aquestes filigranes al piano de Roy Bittan, l’altra nit, en la llarga Racing in the street. També els Stones conserven aquest halo de banda imprevisible, amb un punt de perill. Al cap i a la fi, no deu ser el format el culpable: l’èxit dependrà de la voluntat i el talent de cada artista per dominar-lo i imposar la seva llei.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- Postureig 'low cost' La mariscada més barata d'Espanya se serveix a palades a Barcelona
- Escapades El poble més pintoresc de Catalunya per visitar al febrer és un paradís modernista amb una festa que omple de color l'hivern
- El resort de luxe SLS Barcelona obrirà amb descomptes l’1 d’abril
- Futbol La seu espanyola del «líder mundial en connectivitat» que serveix el Barça és un domicili particular del barri de Sant Andreu
- Consum Bon Preu accelera la seva expansió i obrirà 12 nous súpers aquest any
- Aldarull Un grup causa aldarulls en un tren obligant a intervenir la maquinista
- Negociacions El PSOE i Junts es reuneixen abans del debat de la qüestió de confiança
- Un 93% dels trens de la Cerdanya incompleix l'horari
- CARDIOLOGIA ¿Què són i com evitar els greixos trans, que augmenten el risc de mort un 34%?
- 1.080 vivendes i un gran parc Una inversió milionària i el futur Clínic rellancen el sector Can Rigalt al nord de l’Hospitalet