Concerts d’estadisi vells prejudicis

Els macroconcerts tenen mala premsa entre certs melòmans, però en temps de pantalles i xarxes representen una genuïna situació ‘off line’, d’aclaparadora humanitat, facilitada per la música.

M’assec, dissabte passat, a l’Estadi Olímpic, segona nit de Bruce Springsteen a Barcelona, i un col·lega em saluda amb aires fastiguejats. Vol deixar-me clar que "aquestes coses grans" no van amb ell, que el que li agrada són els clubs. "¿Així, avui has hagut de venir una altra vegada?". A veure, "haver" no és el verb més ajustat. He volgut tornar. M’agraden els concerts de Springsteen, sé que amb ell no hi ha dues nits iguals i no em molesta el rock d’estadis, que més enllà d’algunes incomoditats (no exclusives d’aquest format: en algun club molt autèntic m’he trobat masegat i mirant de distingir en la llunyania el cap del cantant) configura un gènere escènic en si mateix en el qual, com sempre, les coses poden fer-se millor o pitjor.

Notícies relacionades

La lletania contra els macroconcerts és un clàssic, però mai aquest prejudici s’havia estavellat contra la realitat de manera tan estrident com ara, que aquests espectacles viuen una era daurada. Hi ha senyals que podrien estar fins i tot amenaçant els festivals. L’assistència s’ha multiplicat i interpel·la famílies senceres, amb fins a tres generacions mobilitzades per veure, per exemple, Estopa d’aquí unes setmanes a Montjuïc. D’acord, un camp de futbol no és un lloc construït per apreciar els matisos musicals. Però els equips de so no són els dels temps dels Beatles, que ni ells se sentien entre la cridòria, i al cap i a la fi parlem d’una altra cosa, d’una situació en què la concentració humana en confluència intensa amb un artista i unes cançons configura un episodi emocionant i carregat d’energia. Ara que tant parlem del temps que dediquem a les pantalles, de la fredor de les xarxes i de la deshumanització, aquests concerts representen un retrobament amb la comunitat, un moment off line pur i genuí, i el que ho fa possible és la música. ¿Com és possible estar en contra d’això?

Se sol adduir que l’escenari gegant alimenta l’automatisme i la caricatura de l’artista, que ha d’abaixar el llistó, forçar el seu personatge, primar el xou. Pot passar, però Springsteen demostra que en un estadi es pot improvisar, prescindir de muntatges aparatosos i ser molt subtil: aquestes filigranes al piano de Roy Bittan, l’altra nit, en la llarga Racing in the street. També els Stones conserven aquest halo de banda imprevisible, amb un punt de perill. Al cap i a la fi, no deu ser el format el culpable: l’èxit dependrà de la voluntat i el talent de cada artista per dominar-lo i imposar la seva llei.

Temes:

Montjuïc Barcelona Beatles Estopa

Inicia sessió 0 Comentaris

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo