Jean-Baptiste Andrea: "La gent no vota els extrems perquè sigui malvada, sinó perquè pateix"

¿Com és que algú instal·lat a Los Angeles i dedicat al cine acaba guanyant el premi Goncourt?

El cine ha sigut un mitjà per arribar a la novel·la. Sempre vaig tenir molt clar que volia ser escriptor, perquè en la literatura puc expressar-me sense filtres. En el cine les idees costen diners. No sentia mai que podia ser jo mateix. Quan vaig escriure el primer llibre el 2016 vaig tenir una sensació del tot indescriptible. No vull tornar al cine.

¿No va dubtar mai de deixar una feina ben pagada per la literatura, en què les possibilitats de viure del que un escriu no són gaires?

Diria que fins i tot en el món del cine és estrany arribar a guanyar diners. No conec ningú que es dediqui a fer pel·lícules per diners, excepte els productors. Escriure havia sigut el somni de tota la meva vida i vaig pensar que podria mantenir-me. La veritat és que he tingut molta sort. I estic content perquè el premi m’ha permès guanyar una mica de diners.

Vetllar per ella és una novel·la com les d’abans, d’aventures i emoció, gairebé una raresa, perquè avui que estem envoltats de llibres molt ancorats en el present i el jo.

Per a mi, el fet d’explicar una història és una cosa gairebé sagrada. Els escriptors disposem d’una eina increïble que és la imaginació. Em sembla un crim utilitzar la imaginació per limitar-la a temes quotidians o del jo. Podria matisar el que acabo de dir, però no em ve de gust perquè m’encanten els relats. Tinc moltes ganes que m’expliquin grans històries. No em sembla casualitat que Carlos Ruiz Zafón tingués tant èxit perquè va ser algú que no va tenir por d’explicar un gran relat.

La novel·la parla sobre com és de difícil a vegades escoltar-se a un mateix i apostar per una vocació.

Tots els meus llibres parlen d’una manera o una altra de la lluita que vaig haver d’entaular per convertir-me en escriptor. Triar la via artística és una lluita constant. Al món no hi ha lloc per als artistes. La societat només té lloc per a ells quan han triomfat; llavors de sobte a tothom li encanten.

¿Sempre va voler ser escriptor?

Des que tenia 9 anys. Vaig fer una desviació al cine perquè m’hi sentia més còmode. Tothom em deia que no em dediqués a la literatura. La meva família tenia por que em morís de gana, però alhora van ser ells els que em van exposar al món de l’art, als llibres. Vaig triar estudiar una carrera molt seriosa i avorrida, Ciències Polítiques, per complaure els meus pares.

¿Com va fer el salt a les lletres?

Vaig trobar una feina de traductor d’anglès, vaig poder independitzar-me i començar a escriure. Vaig descobrir que al món, almenys a França, no tenen cabuda els escriptors. Fins que no es va publicar la meva primera novel·la ningú em va fer gaire cas. Ara, amb el Goncourt, sembla que sigui un déu a la terra. Però continuo sent el nano que van ignorar durant 35 anys.

¿Tothom té una vocació?

No necessàriament artística. Però sí que hi ha un moment en què passa tot, entre els 12 i els 14 anys, quan un decideix què vol fer amb els seus somnis infantils. Hi ha gent que entra en el sistema i portarà una vida més o menys tradicional i seran feliços així, i això està superbé. De la meitat que queda, hi ha gent que té somnis i només un 1% els perseguirà. Veig gent amb talent que no en fa res. La societat no reconeix la gent que té ganes de crear alguna cosa. No es valora.

Parlem del Mimo, el protagonista. Pateix nanisme, però ens en oblidem llegint la novel·la.

Al Mimo el vaig crear perquè no volia parlar de la Viola en primera persona. Ell em serveix per contemplar-la i explicar-la. La seva estatura és important i alhora no ho és. M’encanta la gent que ha de lluitar per aconseguir alguna cosa. La Viola, pel fet de ser dona, té una lluita addicional, i el Mimo, per l’alçada. El meu llibre no és feminista, que va més enllà, perquè la paraula feminisme no hauria d’existir. És humanista. El que m’interessa és el que crema dins de tots nosaltres.

¿Qui li va inspirar el personatge de la Viola, una dona tan precoç i tan superdotada?

Em vaig criar amb una mare molt feminista i em sorprèn constatar que encara avui continua sent més difícil haver nascut en el cos d’una dona que en el d’un home. A la novel·la, la Viola lluita per la seva llibertat entre el 1916 i el 1948. Hi ha hagut millores des d’aleshores, però hi ha coses de base que no han canviat. Això i l’auge del feixisme fa que la novel·la sigui molt contemporània.

¿Es considera feminista?

He crescut envoltat de dones molt fortes, intel·ligents i lliures, però em vaig adonar que elles mateixes es posaven límits, quan per a mi eren capaces de fer qualsevol cosa que es proposessin.

¿Per què creu que passava això?

Crec que pensen això per la tirania antifeminista que tots portem des de fa segles. És com una espècie de veu, dins d’elles, que els diu: "Aquest no és el lloc per a una dona". Parlo de dones que lluitaven activament per la igualtat i el dret a l’avortament, però no eren capaces de reconèixer que l’amenaça sorgia del seu interior.

¿A què es refereix?

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Les dones no només han de lluitar contra un enemic identificat, el masclisme, sinó també contra una cosa més viciada: aquest mateix enemic emmascarat al seu interior. És un enemic que ha sigut digerit. Perquè és tan vell que no se’l considera una amenaça. És difícil d’explicar, però és contra el que porteu lluitant tota la història: el sexisme. Ser feminista té alguna cosa d’anar contra natura. La Viola no existeix, però he vist la seva lluita en moltes dones que admiro.

Les vides del Mimo i la Viola es veuen passades per la guerra, el feixisme i la política: ¿Europa oblida que pot tornar a passar?

Sí, i crec que és un problema d’educació. Hi ha moltíssima gent que pateix i això els mou a votar els extrems; no és perquè siguin malvats. El patiment, la frustració i l’oblit de la història són perillosos. Però sempre estarem a temps d’impedir els extrems.