A l’altura de la llegenda ‘velvet’
El músic gal·lès John Cale entrega un brillant àlbum de cançons pop amb sintetitzadors en el qual cavil·la sobre les qüestions existencials des de la talaia dels seus 80 anys.
Sense la necessitat de practicar acrobàcies en escena ni tampoc d’haver de coquetejar amb una idea d’eterna joventut, John Cale ens diu que segueix al peu del canó, publicant música desperta i arriscada a la provecta edat de 83 anys, complerts el 9 de març passat. El tortuós currículum vivencial es percep en aquest nou cançoner, que segueix en bona part l’estela electrònica de l’anterior àlbum, l’ovacionat Mercy, publicat fa tot just un any i mig, si bé deixa veure un tarannà menys lúgubre i més vigorós.
Aquests dos àlgids discos seguits en poc temps ens parlen d’un Cale rearmat, pel que sembla, per les circumstàncies de la pandèmia, que el van portar a compondre 80 cançons en un any. Material que aquest infatigable gal·lès establert a Nova York als anys 60 expressa sobretot a través del diàleg entre la veu i els teclats i loops en una mena de synth-pop amb ocasionals vestigis postpunks en el qual es colen de vegades algunes estridents guitarres: cas palmari de Shark-shark, peça sufocant i amb reminiscències de Sister Ray, un dels fetitxes dels seus dies com a integrant de The Velvet Underground.
La defunció, des de fa uns quants anys, d’amics i col·laboradors (com l’enemic íntim Lou Reed), flota en aquestes cançons, però creuant-se amb brots d’humor i cavil·lacions sobre l’amor i l’aprenentatge vital. "Deu em va fer fer-ho, no em tornis a preguntar", assevera en el tema d’obertura sobre un embolcallador mig temps cibernètic. "Si has fet algunes coses que voldries no haver fet mai, pensa en les coses que faràs aquesta nit", adverteix a Davies and Wales, peça manejable, amb tornada i tot.
No és l’única: How we see the light, la cançó escollida com a single (i vídeo firmat per Pepi Ginsberg) subministra una altra dinàmica maquinal però melodiosa a costa d’una cavil·lació sobre "la màgia" i "els camins tranquils de l’amor". En aquests temes, Cale, que encara conserva la seva qualitat vocal solemne, d’un rar poder emotiu, pot portar-nos a la memòria la cançó pop tecnològica d’àlbums com Music for a new society (1982) i el que va firmar amb Brian Eno, Wrong way up (1990), si bé altres peces presenten un clima més enrarit o crispat, com Company commander o la feridora Funkball the brewster.
Visions de l’apocalipsi
La inspiració d’aquest àlbum sembla venir del conflicte i de les visions de l’apocalipsi, però convertint el vertigen en cançons accessibles a estones i audaces en la seva exploració de textures intranquil·les, maquinades junt amb la seva mànager i còmplice, Nina Scott. Tot un èxit per a aquest músic fonamental, ni més ni menys que el productor dels àlbums baptismals de Nico, The Stooges, Patti Smith i The Modern Lovers, que en aquests moments del partit no sembla tenir cap intenció de retirar-se ni de caure en bucles nostalgicocomplaents.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
