Les germanes que van ajudar Anne Frank a Auschwitz

Lien i Janny, que, quan els aliats van arribar el camp, l’abril de 1945, pesaven 28 quilos, no van poder evitar que les Frank morissin de tifus poc abans de l’alliberament. Un matí van descobrir la seva llitera buida i van trobar els cossos entre les piles de cadàvers que s’amuntegaven fora de la infermeria. Les van embolicar en mantes i les van portar a la fossa comuna. Però el paper de Lien i Janny va anar molt més enllà en l’Holanda ocupada pels nazis. Totes dues, amb els seus marits, van formar part activa de la Resistència. Amb la seva desconeguda història va topar per pur atzar l’advocada, periodista i escriptora holandesa Roxane van Iperen.

Una casa amb secrets

Va ser el 2012 quan el seu marit i ella es van mudar amb els seus tres fills petits a una preciosa casa aïllada al bosc, a 30 quilòmetres d’Amsterdam. Es deia Niu Alt. Durant les reformes, van trobar amagatalls i portes secretes, trapes i zulos ocults, restes d’espelmes, partitures i diaris de la Resistència. Van Iperen, que ja havia publicat un premiat debut al seu país, va començar a investigar i a desenvolupar un cabdell d’informació que la va portar a descobrir que entre 1943 i 1944, en el que ara és casa seva, Lien i Janny Brilleslijper s’havien ocultat amb la seva família i havien refugiat nombrosos jueus que, com elles, intentaven fugir dels nazis.

"El paper de les dues germanes havia quedat oblidat per la història, només apareixia en notes a peu de pàgina. Eren jueves i eren dones. Els Països Baixos hem creat una narrativa irreal sobre com vam afrontar l’ocupació nazi. Sembla que tots els nostres avis van ser de la Resistència. El 75% dels jueus van ser deportats. No es parla de resistència jueva, ni de bon tros de la resistència de les dones, però sí que n’hi va haver", explica Van Iperen, de passada per Madrid.

L’autora tenia clar que havia d’explicar la seva història i el resultat va ser el llibre de no ficció Las hermanas de Auschwitz (Planeta), que arriba ara a Espanya després de ser un best-seller a Holanda i vendre els drets a 40 editorials. Va obtenir testimonis orals, va consultar arxius i va accedir a cartes, diaris i documents personals de Lien i Janny gràcies als seus fills. "Al Museu Anne Frank hi ha les notes que després de la guerra Janny va escriure al seu pare, Otto Frank, dient-li que les seves filles no tornarien", constata. "Però la Janny sempre es va resistir a parlar de l’Anne, no volia alimentar el mite ni fer d’ella una heroïna –assegura–. No restava valor a la seva història, però creia que simplement era la d’una pobra nena amagada, i no creia que hagués de reduir-se o simplificar-se en la seva figura la història de l’Holocaust als Països Baixos, perquè la realitat va ser molt més complexa".

"A diferència d’Alemanya, que va assumir la culpa pel que van fer, al meu país el tema del col·laboracionisme és delicat –afirma–. La narrativa era dir: ‘Vam fer el que vam poder, vam resistir com va ser possible’. Però encara avui hi ha qui reclama que els que van col·laborar-hi demanin perdó, com un avi que, abans de morir, va exigir la responsabilitat del ferrocarril neerlandès en la deportació de jueus".

Una trampa per a animals

"La Janny parlava de la persecució de jueus als Països Baixos com una trampa per a animals en forma d’embut. I vaig pensar a aplicar aquesta estructura al llibre per atrapar el lector, tot i que al final la lectura resultés incòmoda –relata–. La primera part és àmplia, manté el lector a distància, explica com els neerlandesos pensen que estan segurs i que tot anirà bé. En la segona estrenyo el cèrcol, el lector es veu atrapat per la intimidació, la persecució i l’aïllament que pateix la família Brilleslijper. En la tercera, entra en la part estreta del túnel, que comença a l’estació central d’Amsterdam, on la Janny veu les goles de la bèstia quan s’obren les portes del tren i entén que si hi entren mai tornaran. Llavors la població es va adonar que era massa tard per resistir-s’hi, que ja no hi havia marxa enrere i que ningú els rescataria".

A la casa de la muntanya, les Brilleslijper van crear una mena d’oasi cultural de resistència reunint artistes i periodistes. No en va, la Lien era ballarina i estava casada amb Eberhard, musicòleg i pianista. La Janny, comunista que va ajudar els republicans durant la Guerra Civil espanyola, es va casar amb Bob, un estudiant d’Economia d’esquerres amb qui imprimia propaganda antinazi. Niu Alt es va convertir en lloc clau per a la resistència fins que, el 1944, les germanes van ser detingudes amb part de la família. Deportades, van coincidir al camp de Westerbock amb la família Frank i tots van acabar a Auschwitz, on la Lien i la Janny van acollir Anne i Margot sota la seva protecció, animant-les explicant històries, elaborant menús saborosos i fantasiejant sobre el que farien si tornaven a casa. L’Anne volia menjar en un elegant restaurant.

Demacrada i sense roba

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

En els seus últims dies, van veure l’Anne demacrada i sense roba sota una manta, plena de picades de polls. No la van veure morir. La Margot, també malalta de tifus, va caure del llit i es va fer un cop al cap contra el terra de formigó. Ja no es va despertar.

Quan van arribar els aliats a Bergen Belsen van trobar 13.000 cadàvers i 60.000 presos demacrats, dels quals una quarta part van morir en les setmanes posteriors. Dels 108.000 deportats holandesos a Auschwitz, només van sobreviure’n 5.000; entre els quals hi havia la Lien, que va morir el 1988, i la Janny, el 2003.