Hollywood menysté les seves llegendes

Directors mítics es veuen forçats a gastar els seus propis diners per tirar endavant els seus projectes. És el cas de Coppola amb ‘Megalópolis’ i de Kevin Costner, que divendres estrena el fresc ‘western’ ‘Horizon: An american saga - Capítulo 1’.

Francis Ford Coppola és, clar, director d’El padrí (1972) i altres llargmetratges considerats entre els millors de la història, i Kevin Costner va guanyar dos premis Oscars en les categories de millor pel·lícula i millor direcció gràcies a Ballant amb llops (1990). Malgrat presentar tan imponents credencials, tots dos s’han hagut de gastar els seus propis diners per tirar endavant els seus més recents projectes. ¿És una prova més del fet que a Hollywood han perdut definitivament el respecte pels seus grans autors, i que ja només els interessen els reboots i els superherois? Potser. Però també és cert, d’altra banda, que al seu pas pel Festival de Cannes les dues pel·lícules van ser rebutjades amb motiu per la crítica i, així mateix, van demostrar tenir nul·les possibilitats d’acabar sent un bon negoci, en bona mesura per la mida del seu pressupost, el del seu metratge –entre totes dues sumen cinc hores i mitja– i el del narcisisme que evidencien. ¿Com culpar aquells a Hollywood que es van negar a invertir-hi?

La conquesta de l’Oest

Per finançar Horizon: An american saga - Capítulo 1, primera pel·lícula del que pretén ser una mastodòntica tetralogia sobre la conquesta de l’Oest americà, Costner –el director, productor, guionista i protagonista– va haver d’hipotecar un terreny a Santa Barbara on tenia previst construir-se una altra casa. Els 38 milions de dòlars obtinguts per l’operació li van arribar també per pagar part de la filmació de la segona entrega de la saga Horizon: An american saga – Capítulo 2, ja pràcticament completada.

Durant la seva visita a Cannes, segons va afirmar ell mateix –esperem que de broma-, es va dedicar a passejar-se pel port de la ciutat per demanar als amos dels luxosos iots allà amarrats diners amb què pagar les altres dues pel·lícules, en cas que no desisteixi en l’afany de rodar-les. Costner ja va invertir fons propis a Ballant amb llops, i també es va jugar part del seu propi patrimoni per completar El missatger del futur (1997), ambiciosa epopeia l’estrepitós fracàs de la qual el va condemnar a l’ostracisme durant anys. "Jo faig aquestes pel·lícules per a la gent, no per a mi", ha dit sobre Horizon. No s’ho creu ni ell.

Pel que fa a Megalópolis, faula èpica sobre un arquitecte obsessionat amb la construcció d’una ciutat utòpica, Coppola ha passat quatre dècades mirant de fer-la realitat, i per aconseguir-ho finalment va haver de vendre part del seu imperi vinícola a canvi de 120 milions de dòlars –entre els que van veure la pel·lícula a Cannes, una de les preguntes més recurrents era que on va anar a parar exactament tots aquells diners–, que probablement mai recuperi en la seva totalitat.

També ell està acostumat a assumir aquest tipus de riscos. A fi de completar Apocalypse now (1979) –el seu rodatge es va veure sabotejat per un tifó, l’atac al cor queva tenir l’actor Martin Sheen a causa de la ingesta d’alcohol i problemes relacionats amb prostitutes, drogues, cadàvers robats i guerrilles rebels– va haver de jugar-se la casa, el cotxe i els beneficis obtinguts anys enrere gràcies a El padrí; i la seva següent pel·lícula, el musical Història d’amor (1981), va ser tal fracàs comercial després que va haver de vendre la seva productora, Zoetrope Studios, i treballar durant la resta dels 80 exclusivament per saldar els seus deutes.

Per aquella mateixa època, George Lucas –cofundador de Zoetrope Studio– va trobar una forma diferent de jugar-se la camisa per amor a l’art o, més ben dit, al seu propi art. Després de l’èxit de la primera entrega de La guerra de les galàxies: Una nova esperança (1977), diversos estudis es van oferir a finançar-li la segona, L’imperi contraataca (1980), però va preferir pagar per si sol els 30 milions de dòlars que li havia de costar per poder disposar d’un control creatiu total a l’hora de fer-la, i per assegurar-se tant un percentatge dels ingressos en taquilla com els drets sobre el marxandatge derivat de la pel·lícula; com a resultat, es va fer d’or, encara més.

Pèrdues milionàries

Notícies relacionades

No li va anar tan bé, en canvi, a qui sens dubte va ser un cineasta pioner a l’hora de recórrer al portatalonaris per fer les coses a la seva manera. Immensament ric gràcies a la companyia proveïdora d’eines per a la perforació petrolífera heretada del seu pare, Howard Hughes va tirar la casa per la finestra per completar la seva opera prima com a director, Els àngels de l’infern (1930).

A més de filmar-la pràcticament sencera dos cops –inicialment la va concebre com una pel·lícula muda, i després va decidir adaptar-la a l’aparició del cinema sonor–, per rodar-ne les escenes d’acció va contractar durant mesos la força aèria privada més gran del món, i fins i tot va comprar un dirigible amb l’única intenció de cremar-lo davant la càmera; tres pilots van morir al set, i ell mateix va estar a punt de córrer la mateixa sort mentre exercia d’especialista. La pel·lícula va acabar costant-li quatre milions de dòlars de l’època, que avui vindrien a ser uns 80 milions. Va recaptar poc més de la meitat d’aquesta quantitat.

Temes:

Hollywood Festival de Cannes Òpera

Inicia sessió 0 Comentaris

Les batalles de rap de Sants arriben al cine

Escoltar amb els ulls tancats