Una revolta obrera des d’un prisma oníric

La minisèrie distòpica The way és una creació de tres talents importants, gairebé tots ells fora del seu camp d’acció habitual. Amb aquesta minisèrie debuta com a director Michael Sheen, el veterà actor de The Queen (La reina) o sèries com Masters of sex i Quiz: el escándolo de ‘¿Quién quiere ser millonario?, en la qual ja va coincidir amb el guionista James Graham. Completant el trio de creadors hi trobem Adam Curtis, documentalista conegut per servir-se del collage per explorar els sistemes de poder.

Per a Sheen, dirigir-la, a més de quedar-se un petit paper, era una qüestió personal: aquesta història sobre un alçament civil es desenvolupa i s’ha rodat a Port Talbot (Gal·les), la ciutat portuària on va créixer, on viu avui dia i on, com a la sèrie, el declivi d’una planta siderúrgica significa el declivi d’una comunitat.

Observem el creixement de la crisi a través dels Driscoll. El pater familias, Geoff (Steffan Rhodri), és delegat sindical i intenta en va arribar a un acord amb els nous gerents. La seva dona, Dee (Mali Harries), agita els treballadors amb discursos que acaben fent-se virals i despertant revoltes a tot Gal·les. El fill de tots dos, el camell Owen (Callum Scott Howells), acaba sent vist, gràcies o per culpa d’imatges alterades, com un altre instigador de l’alçament. Tot això deixa en una situació difícil la filla de la família, la sergent de policia Thea (Sophie Melville), que ha de triar entre els seus o unes institucions repressives.

Notícies relacionades

Lady Gaga torna a Barcelona set anys després: anuncia dos concerts al Palau Sant Jordi a l’octubre

Sateliot, preparada per posar en òrbita 20 satèl·lits el 2026

La decisió de la Thea reorienta The way cap a una estranya aventura amb una família britànica de desplaçats (i, després, refugiats) com a protagonista. Dic "estranya" com un compliment. Fins i tot quan, al principi, el realisme social predomina sobre la barreja de gèneres, Sheen es preocupa de buscar un to somiador i cultivar un suggestiu desconcert.

De Curtis en prové, per descomptat, tot l’enginyós ús de material d’arxiu i metratge de videovigilància. D’altra banda, l’autor de la trilogia El poder de las pesadillas va insistir a fer d’aquesta sèrie una obra "optimista", segons va explicar a The Big Issue. D’aquí ve un final que, sense deixar de ser devastador, anima a deixar enrere els fantasmes del passat i la nostàlgia i a tenir l’audàcia d’imaginar un futur nou.