Sheryl Crow llueix estil i ‘hits’ en l’obertura de l’Alma Festival 27 anys després

Feia prop de tres dècades que no la vèiem a Barcelona, des d’aquell remot concert a Zeleste 2 el 1995, en temps de l’ona expansiva del seu primer àlbum, Tuesday night music club (dos anys després va passar pel pirinenc Doctor Music Festival, i abans, el 1988, havia sigut corista preferent de Michael Jackson al Camp Nou), i Sheryl Crow va satisfer ganes acumulades, ahir al Poble Espanyol, amb el seu rock roots esquitxat per uns quants hits de l’era MTV. Concert sòlid d’una singer-songwriter amb carisma i bones cançons, potser més reconeguda ara que en altres temps, quan la seva dimensió comercial feia arrufar les celles a part de l’afició de la música americana.

Va ser la nit d’estrena de l’Alma Festival, segona edició i "dotzena dels Jardines de Pedralbes", va voler remarcar el seu director, Martín Pérez, recordant el seu currículum, en el parlament de benvinguda. I una Sheryl Crow que, després de posar-se a caminar amb Reial gone (de la banda sonora de Cars), es va fer una mica d’embolic amb les llengües ("Barcelona és molt maca", va assegurar al parlar de les seves visites a la Sagrada Família i al parc Güell; "my Spanish is caca") i, passant-se definitivament a l’anglès, va transmetre el seu propòsit d’"emprendre el camí fins al principi". Carta poderosa per entrar més en matèria Run baby run. I d’allà, a la cançó que ho va canviar tot a la seva vida, All I wanna do, en el clímax del qual va deixar de cantar perquè el públic se la fes seva.

Deix dylanià

Notícies relacionades

La segona temporada de ‘Cites Barcelona’ arribarà a 3Cat a l’octubre

Bárbara Reyés la víctima

Banda competent, amb Audley Freed (ex The Black Crowes) a la guitarra, i aptituds per fer brillar la tornada pop de l’àlgida My favourite mistake i el dolç trot de Living Las Vegas. Material dels 90 i primers 2000, sobretot. Tot i que uns anys enrere va dir que no tornaria a gravar discos, aquesta primavera va publicar Evolution, àlbum del qual va interpretar la peça titular, un exercici sarcàstic entorn de la intel·ligència artificial. "Vaig posar la ràdio i vaig sentir una cançó que sonava com una cosa que vaig escriure", comença la lletra, en la qual diu que estem "perduts en l’espai i el temps" i que potser un dia o un altre trobarem "la gran solució".

Crow conserva aquesta veu bonica que de vegades raspa una mica i amb què remata certes estrofes amb un subtil deix dylanià. Ja sigui tocant la guitarra acústica, l’elèctrica o el baix (en una There goes the neighborhood corpulenta i rockera), va exercir un lideratge tranquil, fonent-se amb la banda, deixant que tot fluís sense sobreactuacions. L’artista va mantenir la tensió a l’escenari amb trofeus com If it makes you happy i el molt californià Soak up the sun. I al final un serè I shall believe va recordar les seves aptituds com a compositiora confessional, alimentada per les més nobles fonts de l’ofici.