Un ‘Tirant lo Blanc’ amb música, gest i teatre

Joan Arqué estrena al Romea una versió de la novel·la de Joanot Martorell amb adaptació de Màrius Serra i amb Judit Neddermann com a sacerdotessa musical.

Han passat més de cinc segles des de la publicació de Tirant lo Blanc, una novel·la de cavalleria elogiada per Cervantes. Però els temes que aborda encara ressonen, i molt, a l’Europa actual, temorosa del que és diferent. L’obra reflecteix la condició humana, individual i col·lectiva. És un mirall en què el director Joan Arqué convida el públic a mirar-se. El muntatge és una de les grans apostes del Festival Grec i serà a la cartellera del Romea fins al 4 d’agost. Tornarà la temporada que ve i també es veurà a Madrid, en català amb subtítols, al Teatro de la Comedia.

El polifacètic director que va adaptar amb èxit al teatre Canto jo i la muntanya balla s’atreveix amb aquest clàssic de Joanot Martorell gràcies a una versió de Màrius Serra, que el 2020 va publicar la famosa novel·la adaptada al català modern. Serra ha aconseguit deixar aquest volum de mil pàgines plenes de batalles i amors en un guió de només 38 per oferir una relectura d’aquesta obra de moros i cristians vista amb els ulls d’avui.

Sobre aquesta base han treballat els vuit intèrprets que combinen música, gest i teatre. La cantant Judit Neddermann, responsable de la música original, és a l’escenari tota l’estona i treballa com un més amb la seva guitarra, veu i ordinadors, compartint escena amb Quim Àvila (Tirant), Laura Aubert (Plaerdemavida), Moha Amazian (emir dels emirs), Neus Ballbé (Escariano, rei d’Etiòpia), Clara Mingueza (Carmesina), Ireneu Tranis (senyor d’Agramunt i rector valencià) i Agnès Jabbour (Viuda Reposada i princesa Maragdina).

Escenografia minimalista

Tirant lo Blanc, de lectura obligatòria als instituts catalans, era coneguda per tots els intèrprets. Però portar-la a escena els ha permès descobrir coses noves, com tot el que li passa al Tirant al nord de l’Àfrica, on arriba després de naufragar al Mediterrani.

La proposta d’Arqué situa l’acció en aquest espai i en forma de flashback apareixen altres aventures d’amor i de guerra esdevingudes en altres llocs i moments. Arqué utilitza una escenografia minimalista, amb un element central que es transforma i algunes sorpreses que val més no revelar.

Notícies relacionades

"¿Què és un heroi? ¿Com què s’edifica la seva figura? ¿Què la sosté? ¿Quina necessitat hi ha d’inventar-se un heroi com el Tirant?" Aquestes preguntes estan al darrere de la feina d’Arqué en aquesta aventura tan ambiciosa. "He viatjat per Croàcia, Bòsnia, Eslovènia i Sèrbia, llocs on en un carrer un home pot ser un heroi i just en el del costat el consideren un malvat". Per això creu que el Tirant és un personatge perfecte per parlar de la construcció de l’Europa actual. "L’ésser humà és capaç d’engendrar tant amor com crueltat", destaca.

Recorda que Tirant lo Blanc és una ucronia, una reconstrucció lògica de la història donant per fet esdeveniments que no han passat. Aquest muntatge és molt diferent de la versió que va fer Calixto Bieito el 2007 al mateix Romea.

Temes:

Grec Música Teatre

Inicia sessió 0 Comentaris

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo