Reescriure la història per arreglar-la

La sèrie d’època poc fidel a la realitat, que reinventa la història a través d’actituds, cançons i insults molt d’ara, comença a ser un subgènere dominant en la televisió actual. Al centre hi sol haver dones joves d’ideari feminista contemporani, decidides a resistir contra la toxicitat patriarcal. La formidable Dickinson trobava les rimes entre l’obra de la poeta del segle XIX i els més desafiadors trap i dark pop del XXI. The Great, que era certament gran, pujava uns graus l’obscenitat per elucubrar sobre com va arrabassar Caterina I el tron al seu marit, l’emperador Pere III de Rússia, aquí presentat com a violent taujà.

Aquesta última va ser una gran referència de Gemma Burgess (autora dels populars llibres Chicas de Brooklyn) i Meredith Glynn (guionista de Scream, Supernatural o The Boys) a l’hora de debutar com a showrunners amb Mi Lady Jane (Prime Video), adaptació del primer volum de la popular saga d’ucronies young adult que ha servit a tres autores (Cynthia Hand, Jodi Meadows i Brodi Ashton, les anomenades Lady Janies) per retre un homenatge lúdic a dones ultratjades, incompreses o calumniades al llarg de la història del món i de la literatura.

"Recordo haver vist una noia amb el primer llibre al metro", explica Burgess. "Em va cridar l’atenció, el vaig aconseguir i em va encantar. Meredith i jo ens hem volgut acostar a l’adaptació amb el màxim respecte, com a veritables fans, però també ens plantegem obrir aquest món a nous públics". ¿Un de més adult, potser també més masculí? Que la sèrie sigui més grollera que el llibre segurament ajuda a aconseguir l’objectiu. "Sens dubte, l’original era menys groller", admet Burgess somrient. I accepta la meva idea d’etiquetar Mi Lady Jane com la baula perduda entre Els Bridgerton i The Boys.

"Per a nosaltres, el principal atractiu era la mateixa Jane Grey", recorda Glynn. "És un personatge que ens ha tingut obsessionades des de joves. Com és sabut, va ser una reina de la dinastia Tudor que va liderar Anglaterra durant nou dies i després va ser empresonada i decapitada per traïció. La història la sol presentar com una clàssica damisel·la en dificultats. Al llibre de les Lady Janies es recorda la seva sort i s’afegeix: A la merda amb això. I nosaltres contestem: Absolutament".

En lloc de perdre el cap, Jane (revelació Emily Bader) resisteix aquí l’empenta de les forces fosques de l’època i es dedica a córrer aventures romàntiques i sobrenaturals. "Per a nosaltres –explica Glynn–, és un personatge que mai es rendeix, que sempre continua intentant-ho, que persisteix. Aquesta és la lliçó que haurien d’aprendre d’ella no només les noies joves, sinó tot el món".

Veus femenines a tot arreu

Notícies relacionades

Victòria i Albert, consolidats

Sol Picó, imbatible en el combat del segle

Mi Lady Jane treu la seva fanfarroneria no només de les seves creadores i actriu revelació, sinó també de la directora Jamie Babbit, autora del clàssic queer But I’m a cheerleader o capítols de Las chicas Gilmore, Girls i un llarg etcètera de sèries estimades. Segons Glynn, va ser "la millor col·laboradora que podien somiar un parell de showrunners debutants". Burgess destaca "el seu humor intel·ligent i únic i la seva capacitat [no sempre present en directors televisius] d’explicar històries a través de les imatges".

Com a The Buccaneers: aristócratas por amor, una altra sèrie d’època amb fresc esperit feminista, la banda sonora està poblada de veus femenines, en aquest cas versionant sovint clàssics de la British Invasion. (Burgess): "És difícil trobar fanfarroneria femenina en el rock britànic dels anys 50 i 60. Així que, ¿per què no injectar-la nosaltres mateixes? Vam escollir els nostres hits favorits de The Zombies, The Troggs, Deep Purple, Led Zeppelin… i vam buscar artistes britàniques actuals que poguessin versionar-los". És a dir, això va de reinventar no només la història a seques, sinó també la història musical.