Sílvia Pérez Cruz enlluerna en el Grec

Circular, així es diu aquest espectacle que l’empordanesa oferirà també avui i demà, i amb el qual el Grec va obrir la seva 48a edició, la que marca el comiat de Cesc Casadesús com a director després de vuit edicions, amb Leticia Martín Ruiz llesta per al relleu a partir de l’1 de setembre. Música i també dansa, enredant-se en una teranyina emocional amb la qual Sílvia Pérez Cruz va treure ferro i va posar poesia al misteri del nostre trànsit per aquest món. Tal com diu en les notes de l’àlbum, citant el nord-americà William Carlos Williams, es tracta de buscar "una flor familiar" on guarir-nos, perquè ens espanta la immensitat del camp.

Aquella havanera

Escenari blanc i, com no, circular, i dins d’ell, dues circumferències més: el pedestal central, sobre el qual ella va obrir el concert a cappella amb Vestida de nit (l’havanera que van escriure els seus pares, el ja finat Castor Pérez i Glòria Cruz), i un altre cercle on va anar a reunir-se amb els músics i on va emprendre el recorregut del disc amb Ell no vol que el món s’acabi i La flor. Cançons en groc, amb vista a la infància.

Va prendre la paraula Sílvia Pérez Cruz per agrair la tasca d’aquests anys a Casadesús i fer notar la seva coincidència de valors i propòsits. "Tancar un cicle, tornar a casa, cuidar el que tens mes a prop. Aquest disc tracta d’això", va advertir, afegint que s’embarcaria en "un viatge irrepetible", perquè "és un miracle" la confluència en l’espectacle d’uns 60 músics (el doble que l’any passat en el Tívoli). La cançó peruana Mechita no és a l’àlbum, va apuntar. "Però em fa feliç". I d’allà ens en vam anar caminant cap a la joventut, en blau, amb el ball contemporani d’Andrés Corchero sustentant la cantant i fent-la ballar amb ell a Sucio, i Karen Lugo, dibuixant el gest flamenc en El poeta es un fingidor, amb metalls tràgics sortits de les ombres (el trombó de Rita Payés entre ells).

Empremta flamenca

Cançons sinuoses, encantades, en què s’insinuaven estils i tradicions, però el que fa sempre ha anat de difuminar categories i d’acariciar el "gènere impossible". Cançó amb eco llatí, música de cambra, arranjaments sempre distintius. I el pessic flamenc que va imprimir en el cant vertiginós de Salir distinto. Enganxats a ella, els portents Marta Roma, Carlos Montfort i Bori Albero. I en Aterrados, en temps de maduresa, el cor multitudinari (incloent veus del cor de Palafrugell, en el qual va créixer), i els palmells i l’empremta jonda, multiplicada i reblada pel zapateado de Lugo.

Notícies relacionades

Victòria i Albert, consolidats

Sol Picó, imbatible en el combat del segle

Aquesta Sílvia Pérez Cruz va resultar aclaparadora sense que cap dels seus atreviments escènics, molt visuals, resultés buit o pretensiós. Posant la cançó en el centre i es diria que portant al seu terreny les forces de la natura. I alguns convidats d’altres latituds: l’argentí Juan Quintero en aquesta aproximació a la milonga anomenada Ayuda; la mexicana, Natalia Lafourcade en el minimalista bolero-ranxera Mi última canción triste, l’irlandès Damien Rice compartint el registre folk de Man on the trees.

Calia "celebrar l’amistat", va deixar clar ella, i allà hi va haver Salvador Sobral (un altre moment àlgid en Em moro), i la poeta palestina Farah Chamma, i el cubà Roly Berrio, i la mestra del cant Carme Canela. Clímax de vida, ja a punt de donar la volta al marcador del cicle biològic, en l’abisme del que ella anomena el renaixement. En tonalitats vermelles. "Perquè soc optimista i prefereixo aixecar-me", va dir, deixant anar un missatge de bellesa infinita, perquè "més enllà de nosaltres tot continuarà", edificant en aquesta arrencada del Grec.