Alice Cooper: "Tothom estima Barcelona, és una ciutat molt rock’n’roll"

Aquesta banda és tan bona que volia que el públic pogués escoltar-la en disc i veure del que és capaç. Vam gravar el disc en directe a l’estudi. No volia overdubs. Jo disfruto molt del directe i no entenc les bandes de rock que utilitzen pregravats. Les bandes han de ser elles mateixes. Si comets un error tocant, doncs ja està, no passa res, ¿i què? Així és el rock’n’roll.

En el primer tema I’m Alice, es presenta com "el mestre de la bogeria, el sultà de la sorpresa". ¿Com se sorprèn el públic actualment?

M’agafa després d’haver acabat un concert a Sydney i puc dir-li que es va sorprendre, de veritat. El públic més jove, sobretot, no sap què esperar. No està habituat a un xou de rock’n’roll, amb el seu bateria i els elements teatrals que nosaltres hi fiquem. Mai ha vist la guillotina. És graciós veure les seves cares. ¡És com tornar al 1975!

En una altra de les cançons Rules of the road, explica als joves quines són les regles del show business. "Regla número u: agafa els diners. Regla número dos: no t’oblidis d’agafar els diners. Regla número tres: mai t’oblidis de recordar que has d’agafar els diners". ¿Ha tingut moltes males experiències?

Això ve que el meu mànager, Shep Gordon, que porta en això 55 anys i que sempre els deia als joves mànagers que aquestes havien de ser les seves regles d’or. En aquesta cançó, el gir graciós és que els dic a les bandes totes les coses equivocades que han de fer, com comprar-se una mansió i un jet tot i que no puguin pagar-ho, i al final, acabo dient: "Si segueixes totes aquestes regles i fas cas de tot el que et dic, a l’edat de 27 anys moriràs". Quan una banda de club té un hit, tot canvia, es pot veure tocant en un gran auditori i no hi ha llibre que t’expliqui com gestionar això. És un viatge al·lucinant passar de tocar a la banda del bar a ser una superestrella.

L’àlbum el tanca Magic bus, de The Who.

L’autobús és on passem més temps. Vaig preguntar a la banda què preferia, agafar avions o el bus, i em van dir que preferien el bus. Allà sents més que estàs de ruta. Dorms allà mateix i es fomenta una complicitat entre els membres del grup que no tens als avions.

S’ha anat apartant de la sonoritat més metal d’altres temps. ¿La tradició de Detroit és el que marca la seva identitat?

Som hard rocks. La diferència és que per a nosaltres les lletres són molt importants. Jo intento que cada cançó expliqui una història o una cosa graciosa. No m’agrada escriure cançons que no tinguin un sentit, i no em refereixo a la política. El que m’agrada és satiritzar els éssers humans, la nostra societat, esperant que la gent ho capti i se’n rigui.

Toquen en el disc Tom Morello (Rage Against the Machine) i Roger Glover (Deep Purple).

El Tom és un d’aquests tipus que podria pujar a tocar amb nosaltres en qualsevol moment, perquè es coneix fil per randa les nostres cançons. Com Slash. I els membres de Deep Purple estan entre els nostres amics més antics. Al públic li agrada veure aquestes col·laboracions, com quan Tony Iommi, de Black Sabbath, o Ron Wood han pujat a tocar amb nosaltres. És guai.

Ha tornat a la banda la carismàtica guitarrista Nita Strauss, després de passar un temps amb Demi Lovato.

Ella és un món en si mateixa, i s’entén molt bé amb Ryan Roxie i amb Tommy Henriksen. Són tres estils molt diferents i funciona molt bé.

Ser Alice Cooper deu ser molt exigent, mentalment i físicament. ¿Mai s’atipa d’ell, el ciutadà Vincent Furnier?

No, no, mai me’n canso, l’adoro. Tinc 76 anys i em sento amb més energia que quan en tenia 30. Estic en millor forma física que mai. L’any passat vam tocar a 120 ciutats. Fem xous de dues hores i ho donem tot, sense parar entre les cançons. Funcionant així, et poses en forma ràpid.

Notícies relacionades

Nathy Peluso, Maria Arnal Skrillex i Arca actuaran al Sónar 2025

Olivier Assayas: "La pandèmia va acabar sent el símbol d’un fracàs col·lectiu"

¿A l’Alma Festival ens espera el clàssic xou d’Alice Cooper amb tots els seus ingredients escènics?

Sí, sí, tot, i tots els hits, i un parell de cançons que la gent no s’espera. Tot molt teatral. La meva dona [Sheryl Cooper] fa alguns papers en el xou. Quan veus Alice Cooper, no esperis una versió devaluada, sinó el xou complet. I deixi’m dir-li una cosa abans d’acabar: cada vegada que veiem el nom de Barcelona en el nostre itinerari, tots aplaudim. Tothom estima Barcelona. Tots volen tenir el seu dia lliure allà. M’encanta aquest carrer principal, que a les tres de la matinada segueix ple de gent i mai para. És una ciutat molt rock’n’roll.