Lanthimos torna a casa

Molts dels que van descobrir el cine de Yorgos Lanthimos gràcies a La favorita (2017) o bé a Pobres criaturas (2023) probablement se sentiran desconcertats per aquest nou treball, una obra rigorosament dedicada a delectar-se generant malestar en l’espectador i, de passada, recordar-nos per què el grec va arribar a ser un dels autors més divisius del cine actual, considerat un alumne avantatjat de Luis Buñuel per alguns i un mer sàdic provocador per d’altres.

Composta de tres relats que són independents entre si malgrat estar interpretats pels mateixos actors –que, en qualsevol cas, interpreten un personatge diferent en cada un d’ells–, és la cinquena pel·lícula que Lanthimos ha coescrit a quatre mans amb el guionista Efthimis Filippou, i entronca perfectament amb les altres quatre, Canino (2009), Alps (2011), Llagosta (2015) i El sacrificio de un ciervo sagrado (2017)– en tant que també parla de mons tancats i absurdament reglamentats, personatges hieràtics i majorment desposseïts d’emotivitat i comportaments humans depravats, cruels i aberrants.

Amb aquesta pel·lícula, torna a explorar el que sens dubte es pot definir com el tema central de la seva filmografia, les brutals dinàmiques de dominació i abús que governen les relacions entre les persones i la violència que se’n deriva, i aquesta vegada la representació que porta a terme d’aquesta violència és més salvatge que mai abans i més eficaçment orientada a funcionar com a vehicle per a la comèdia negríssima i l’humor malaltís. Els éssers humans som terribles per obra o omissió, ens recorda Lanthimos, i per conviure amb aquesta certesa no hi ha opció més assenyada que riure-se’n.

Notícies relacionades

Tatxo Benet: "L’equip és el més rellevant de l’èxit"

Els rupturistes de l’art prenen la Virreina en el programa per al 2025

‘Kinds of kindness’

Yorgos Lanthimos (Estrena: 28/6/2024)