Alice Cooper ‘for president’ en un abracadabrant xou

Direm una vegada i una altra que els xous d’Alice Cooper són sota, cavall i rei, amb poc marge per al gir inesperat o la innovació, però segueix sent una cosa digna de veure’s. Rock amb el seu punt de feliç disbarat, sense intel·lectualismes, però fi i hilarant en les seves sàtires de la humanitat, transitant himnes i clàssics un darrere l’altre. I amb un senyor Furnier que gairebé arribes a creure’t quan canta el seu himne I’m eighteen, als 76, jove en esperit, si més no.

L’Alma Festival va acollir ahir a la nit tota la seva parafernàlia, escenari amb vitralls gòtics com a fons, i tarimes i barrots de fusta propis d’un galió. Welcome to the show del seu últim àlbum Road (l’única cita), va obrir la sessió destapant tot el quadre, amb aquest front de tres guitarristes en mode carnisser, a punt per servir en ofrena, tot seguit, algunes repesques d’Alice Cooper, la banda així anomenada (on tot va començar, 1969-1973), com són No more Mr. Nice Guy i Under my wheels.

Es va apreciar la voluntat expeditiva, encadenant una cançó amb l’altra a tot drap, sense temps morts. En el minut 36 ja anàvem pel 10è tema (ni els Ramones, escolti), tot i que en aquest punt, llàstima, Hey stoopid no ens va deslliurar del consegüent i ritual solo de bateria, moment perquè Alice respirés profund. Tot i que els primers 70 aporten el gruix dels seus repertoris, no va passar per alt temes dels 80 i 90 que en el seu dia van arribar a una altra generació, com He’s back (the man behind the mask), endurida i sense els sintetitzadors de la versió original, així com Hey stoopid o la molt MTV Poison.

I Alice Cooper, el cantant, en diabòlica bona forma, veu consistent, capità pirata i espadatxí, apuntant amb el floret qui gosés desafiar-lo. Ximplejant amb una nina en aquesta oda a la necrofília anomenada Cold Ethyl (aquest humor negre: "Ella és freda al llit") i passant-s’ho pipa amb la seva senyora esposa, Sheryl, que va aparèixer per clavar severes fuetades a Go to hell.

Tremends guitarristes

Dels tres tremends guitarristes, va ser la shredder Nita Strauss la que més es va lluir (en digitacions i en posturetes), tot i que en la jam de Black widow van confluir els respectius tocs. Obertura d’un bis que va portar un Alice Cooper cantant Ballad of Dwight Fry amb camisa de força i deixant que el seu cap rodés en I love the dead en el llegendari gag de la guillotina.

Després que a un el decapitin, ¿pot seguir un concert? Bé, sí, sent Alice Cooper, que va procedir a rematar el xou (mai millor dit) amb Elected postulant-se molt oportunament per a president, embolicat en banderes nord-americanes, i un School’s out final amb levita i barret de copa blancs, rei del guinyol, fosa amb la tornada d’Another brick in the wall (part 2), de Pink Floyd, estirant el deliri en obert desafiament a l’informe Pisa.

Alice Cooper

Notícies relacionades

La "maquinària" oculta rere l’èxit d’‘El Grand Prix’

Una reinvenció a mig gas

Poble Espanyol (Alma Festival)

28/6/2024