Una desigualtat que no cessa

Aquesta exigència amaga "una qüestió estructural", assenyala Almudena Heredero, presidenta de l’associació de Mujeres de la Indústria de la Música (MIM). Doncs en aquest sector, històricament dominat pels homes, es manifesta "molt clarament el profund arrelament de la desigualtat de gènere que hi ha en la nostra societat, que té un origen social, educatiu i també cultural". "Això ha d’anar canviant des de l’origen, l’educació, els mitjans, les cases, les escoles i la pròpia indústria", sentencia Heredero.

Fa unes setmanes, Aitana, que ha fet un pas endavant natural en la seva carrera artística, va manifestar el seu enuig per la lupa inquisidora en un aplaudit discurs en l’entrega d’uns premis de la revista Elle. "Una noia madura i mou el cul d’una manera que pot estar bé per a d’altres, però és impropi per a mi. Resulta que per ser dona tot està subjecte a especulació", va dir la catalana de 24 anys, que també assenyalava les preguntes i dubtes que li feien arribar des del seu ofici sobre les seves aptituds a l’hora de crear cançons.

Més enllà de l’escenari

D’alguna manera, les seves paraules connecten amb un missatge que va transmetre la gran diva pop del nostre temps, Taylor Swift, que en el seu documental, Miss Americana (2020), deia: "Vivim en una societat en què les dones artistes són enviades al cementiri d’elefants quan compleixen 35 anys. Totes som joguines noves durant dos anys. Les artistes que conec s’han reinventat 20 vegades més que ells. Havien de fer-ho, si no, es quedaven sense feina. ‘Heu de ser noves i joves per a nosaltres, però només de la manera com ho volem. I reinventeu-vos, però només d’una forma igual de còmoda. I que sigui un repte per a tu. Viviu un relat que ens sembli interessant i ens entretingui, però no tant com per incomodar-nos’".

Aquesta exigència sobre l’escenari, que no és més que desigualtat amb origen en un masclisme enquistat, es trasllada, és clar, a totes les capes de la indústria de la música, en treballs amb menys focus però amb la mateixa discriminació o potser més. Es pot corroborar amb algunes dades que aporta el segon Estudi sobre la Igualtat de Gènere en la Indústria de la Música (2022), presentat per MIM, en el qual s’exposa, per exemple, que les dones del sector estan més formades que els homes, però que el nivell de formació superior no es tradueix en una feina més estable ni més ingressos. La bretxa salarial, segons l’informe, és de més del 20%, i s’assenyala també que hi ha certs rols que majoritàriament són exercits per homes.

"Tant verticalment, en les jerarquies, com horitzontalment, en els diferents sectors, hi ha desigualtat. I això es reflecteix en el tractament que es dona a les artistes, que, al final, són per qui treballem", exposa Heredero. "Hi ha pocs referents en la indústria. Si la indústria no pren partit i comença a ser igualitària en tots els aspectes, difícilment es tractarà les artistes de la mateixa manera que als homes", afegeix la presidenta de MIM, que reivindica la importància d’atorgar posicions rellevants, de poder, les dones.

Segons Heredero, persisteix un esquelet de la "vella escola" desenvolupat als anys 60 amb "estructures masculines perquè no es considerava una indústria adequada per a les dones". Se’n va adonar fa anys Leonora Casacu, que va fundar el 2019 Ladradora, una agència que "representa, desenvolupa i promou el talent femení" i que té al seu catàleg artistes com Kitty10 i Kyne, o la productora i dj Awwz. Una definició que ha evolucionat, explica, i que ara concreta en l’etiqueta FLINTA, acrònim que engloba dones, lesbianes, intersexuals, persones no binàries, transgènere i agènere. I se’n continua adonant Casacu quan topa amb el masclisme en el sector, sobretot en el directe. "En les sales gestionades per promotors old school", apunta.

Casacu, que ha tocat gairebé tots els pals del sector, treballava en un segell multinacional quan va decidir crear la seva agència. "Hi havia artistes que despuntaven amb 18 anys i fitxaven per la discogràfica, però els senyors de la indústria no entenien ni els codis ni el món en el qual es desenvolupaven aquells projectes. Elles no tenien un espai on sentir-se identificades o escoltades i que alhora hi hagués professionalitat per poder desenvolupar la seva carrera. Faltaven mànagers dones joves que connectessin amb aquells projectes", explica. Ladradora, defineix, és una "família, un espai sa, segur, on se les deixa que siguin elles mateixes".

Sempre perfectes

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Casacu apunta a la part estètica del tracte desigual i l’esmentada exigència a les artistes. "No han d’envellir, no han de tenir arrugues... I això sí que és una lluita que va més enllà de la música, en el dia a dia. A la dona se li exigeix que sempre estigui perfecta". També comenta que sobre l’escenari hi ha diferència entre gèneres musicals. "Quant a la proposta escènica hi ha exigència tradicional, sobretot en el pop, perquè han de ser dives que ballin, cantin, toquin la guitarra, facin piruetes...", exposa.

No obstant, la fundadora de Ladradora manifesta que en els artistes "hi ha diferència entre el més fresc i el més vell" i que, en tot cas, "les dones no han de baixar el nivell, sinó que els homes l’han de pujar". "Sobretot en el rap i el trap, on sovint surten sols... I potser aquestes propostes ja no valen, ens avorrim", rasa.