Lise Davidsen enamora de nou el Liceu

El concert Wagner al Liceu amb la soprano Lise Davidsen passarà als annals del Gran Teatre pel seu superb resultat. Però aquesta esperada cita liceista va començar amb polèmica. Quan es va presentar la temporada que ara conclou es va anunciar aquesta vetllada de la soprano noruega amb una primera part dedicada a àries de Strauss i Wagner com a aperitiu al primer acte íntegre de La Walkyria, tot un repte només a l’abast d’intèrprets especialment dotats i, la veritat, semblava un somni.

Però finalment, la proposta va ser podada sense pietat, i es va arrencar de soca-rel tota la primera part, i es va limitar (és un dir, per la seva complexitat) a l’esmentat acte de la primera jornada de l’Anell wagnerià. Una pena, però sembla que part dels professors de la Simfònica del Gran Teatre no van veure clara la jugada a causa d’una agenda difícil de complir amb excel·lència. Abans de començar el programa, el director artístic del Liceu, Víctor García de Gomar, va donar les excuses del cas i com a resposta va rebre una esbroncada monumental i generalitzada, inclosos crits com el de "lladres", una reacció inusual al Liceu que convida a reflexionar.

Contrastos adequats

Una pena, perquè el conjunt, a càrrec del seu titular, Josep Pons, va sonar com en les seves millors nits, amb un so vellutat, rodó, concentrat i amb el millor accent teatral imaginable. El mestre va proposar els contrastos adequats a un esdevenir d’escenes carregades de la tensió justa que s’ha de sentir al mirar a l’interior de la cabana de Hundig amb el seu cedre mil·lenari en què està clavada l’espasa Notung, que espera un heroi perquè la utilitzi en el moment adequat i on es consumarà un amor incestuós. Pons es va moure per la pluja de Leitmotive com un peix a l’aigua, sense descuidar mai els extraordinaris cantants amb qui va comptar. Sí, perquè el Siegmund de Clay Hilley es va revelar com un Heldentenor amb totes les seves lletres, amb una veu de gran projecció, jovial i expressiu; les seves invocacions a Wälse i a l’espasa van ser de pell de gallina, així com el seu cant a la primavera carregat de tendresa.

El baix Gábor Bretz va aportar l’adequat contrapunt amb un Hundig de molts quirats, però el que va regalar al públic l’esplèndida Sieglinde de Lise Davidsen va ser impressionant; és sens dubte la millor intèrpret del paper de l’actualitat, capaç de mostrar la dona submisa i maltractada, la dona decidida i la germana enamorada, tot embolcallat en una veu que corre com un làser per la sala amb una entrega que va convertir la nit en inoblidable.

Notícies relacionades

‘Señora de rojo sobre fondo gris’, premi Max Aplauso del Públic

La lluita de Céline Dion

‘Die Walküre (acte I)

Gran Teatre del Liceu (27/6/2024)