Cristina Pedroche: "No sé per què trec de polleguera la gent"

¿Li pesa molt el judici dels altres?

És que no sé per què a la gent la treu de polleguera tot el que faig o dic. Li juro que penso que és perquè soc una tia de Vallecas que no ha tingut ni padrí ni padrina, que està on està perquè s’ho ha treballat molt. Al meu marit també li passa el mateix. Va créixer al barri de La Elipa i és el millor cuiner del món perquè és molt treballador.

¿Parla de classisme?

Parlo del fet que la Pedroche com a tal molesta. Que em costa ser jo. De vegades només vull amagar-me, però després penso: "Joder, és que les meves paraules poden ressonar en d’altres i servir d’ajuda". A mi em fa ràbia els que no em volen escoltar. Vaig a un programa com El Hormiguero i parlo de la meva maternitat, hi ha gent a qui no li dona la gana escoltar-ho tot, es fa la seva pròpia pel·lícula, treu titulars d’aquesta pel·lícula i em donen hòsties perquè diuen que he escrit un llibre sobre ¡la sanitat pública! Joder, ¿com ha derivat tot això?

Li preocupa que pensin que és una mala persona, diu.

Sí, però la Laia m’ha fet molt més empàtica. Entenc molt més. No puc veure les notícies perquè em moro de pena.

Encara no es troba en la normalitat que vostè volia.

Estic a mig camí. No vull posar-me pressió. Jo em moc malament en la incertesa, però després de llegir el llibre Neuromaternal, de Susana Carmona, entenc que els canvis al cervell són reals i miro d’abraçar-los. Al principi em vaig sentir molt perduda i em vaig ficar en bucles horribles. Continuo ficant-me en alguns, però ara veig més la llum.

¿Per què s’exigeix tant?

No sé d’on em surt, però des de ben petita, els meus pares –que no han pogut ser més permissius– em deien: "Tu estudia per al 10 i si et quedes en un 8, doncs molt bé". Jo estudiava per al 10, però si treia un 8 em frustrava. Als inconformistes ens costa adonar-nos que ho tenim tot per ser feliços.

Que ho té.

Gràcies que faig moltíssima meditació i una feina interna de l’hòstia, amb l’ajuda de teràpia, me n’adono. I estic aprenent que si les coses no surten com vull, no em parlo malament. Em parlo com parlaria al meu marit o a una millor amiga. Això és un superèxit.

Costa entendre que la maternitat li hagi fet – i li faci– tanta angoixa.

Sempre he tingut pors. El que passa és que soc una tia molt valenta. Alguns es paralitzen, però jo estudio, jo practico, jo faig el que hagi de fer per aconseguir-ho. El problema de la maternitat és que és devastadora. Un tsunami d’amor i de 200 pors alhora. No sabia com manejar-ho. Al principi em feia pànic la mort sobtada i no dormia, observant si respirava. Ara que està aprenent a caminar, em terroritza que caigui per les escales.

És un clàssic de la criança.

Continuo sense superar anar amb cotxe sola amb ella. I fa una setmana va tenir mocs per primer cop, me’ls va enganxar i, estant jo malaltíssima i cuidant-la, vaig entrar en un bucle horrible. ¡Pels mocs! Si un dia li passa res una miqueta més greu, em moro.

¿Continua sense voler ajuda?

Només la de la meva mare, que ve al matí. No vull estranys.

I els seus li han "donat" suport, però no l’han "comprès", escriu.

Tinc el millor marit que es pot tenir, el millor pare que es pot tenir, la millor mare que es pot tenir, però hi ha coses que no comprenien perquè jo tampoc sabia expressar-les. Algunes encara no les entenc, però ara sé que tot passa i que m’he de donar temps. Abans, cada vegada que sortia de casa marxava plorant i feia no sé quantes voltes a la rotonda. Ara aconsegueixo arribar a la feina i ploro allà. No vull perdre’m ni un segon de la seva vida.

Potser no deixa espai al pare...

Si Daviz vol explicar com s’organitza, el que sent i el que no sent, és ell el que ho ha de fer. El que sí que puc dir és que tinc al meu costat el millor company de vida que pugui tenir, i que cada dia estic més enamorada d’ell. M’ha donat tota la tranquil·litat del món, fins i tot quan jo no m’entenia. Mentre jo plorava, s’asseia al llit i em deia: "No me n’aniré d’aquí fins que em diguis què et passa. I si no m’ho vols dir perquè no saps dir-m’ho, seré aquí, mirant-te". ¡Això és un noi 10!

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

¿La nena ja tasta el seu menjar?

Des dels sis mesos. Li encanten les cocotxes, les gambes vermelles i els percebes.