Juanes: "Ja no estic desesperat per buscar el hit de l’estiu"

Va cap a un costat més fosc de la meva ànima, per dir-ho així, la qual cosa no significa que sigui trist. És un disc que parla de situacions personals, respecte a la meva dona i els meus fills adolescents.

En el tema que dona títol a l’àlbum es dirigeix a la seva filla gran, Luna. ¿Sent que es va perdre alguna cosa de la seva evolució des de petita fins a adolescent per la seva condició d’estrella musical?

En general això passa a tots els pares de família. Allà parlo de quan ella passa de ser la nena dels meus ulls a ser una adolescent. A mi, fins i tot havent passat per allà, me n’havia oblidat. Parlo de reconèixer els meus errors i ho faig des de l’amor, òbviament. M’agrada encarar les coses així, com a Desaparecida, que parla dels desapareguts a Colòmbia.

Afloren qüestions socials i polítiques en alguns dels seus temes, com Mayo, que va de les protestes, l’anomenat "esclat" que va viure Colòmbia el 2021: "Triste la tarde / Calles en llamas / La paz se desangra".

Es va veure una violència bastant estranya. No havia vist una cosa així en tota la meva vida. Em va marcar molt, com a tots. Tornar a la música va ser una manera de guarir-me.

Vostè té aspecte de ser un optimista empedreït, amb fe en la humanitat.

Passo pels meus moments. De vegades caic en la decepció, en la tristesa pel sistema, la corrupció... Però quan penso en les persones, sí que soc optimista. Sento que la tecnologia, entre les coses difícils que ens pot implicar, també hi ha la manera d’ajudar-nos a fer que el món sigui més assequible per a tothom. Hi ha molta gent amb llum, gent bona, la majoria.

Ara que la música llatina s’ha introduït en el mainstream global en la seva versió més electrònica, els seus discos són cada vegada més orgànics i el veiem tocant més la guitarra.

Els meus fills es passen el dia escoltant trap, reggaeton, pop, et pots imaginar, i estic connectat a això, però en l’ànima m’encanta veure un músic tocar, a una noia cantant perfecte... Això no acabarà. Experimentes per aquí i per allà, i al final t’adones que hi ha un lloc on et sents més natural i còmode, i aquest lloc per a mi és la guitarra. No només des del rock, també des de la perspectiva folklòrica llatinoamericana: les cúmbies, el vallenato, tot això que al final convergeix molt bé amb el funk, el rock i el reggae.

¿En quins guitarristes s’ha fixat al llarg de la seva vida?

Hi ha diversos tipus de guitarristes per a mi. Els virtuosos, com Jimi Hendrix, que va canviar el món del rock i la manera de tocar. O Eric Clapton. O David Gilmour. Després n’hi ha altres com James Hetfield, que és un virtuós de la guitarra rítmica, amb una gran tècnica del picking, i com a compositor ja no et puc explicar el que significa per a mi Metallica, una cosa sublim. Keith Richards no és un virtuós com Steve Vai, però té un estil increïble. I Jeff Beck, amb aquesta tècnica amb el vibrato i el volum. I John Mayer, un guitarrista amb molt gust.

Últimament ha dit que ja no té la pretensió d’arribar al número u. ¿S’ha donat de baixa de la trinxera comercial?

Quan vaig tenir èxit comercial era amb unes cançons fetes a la meva manera, com jo les veia, i quan vaig haver de començar a forçar-me per arribar allà ho passava extremadament malament. Sentia que no era honest. Ara els formats, els algoritmes i les ràdios t’exigeixen un tipus de música per poder-hi sonar, i si no ho fas, no et posen. I per a mi, l’art ha de ser una cosa autèntica, natural i lliure. Vull tenir la capacitat de dir que aquí em paro, que soc honest i que no estic desesperat per buscar el hit de l’estiu i coses així. La música urbana, el reggaeton, són fantàstics, però és un altre món.

Els camins per arribar a l’èxit comercial han canviat des que vostè va arribar al gran públic amb temes com A Dios le pido i La camisa negra, en la primera dècada d’aquest segle.

Exageradament. Fa 20 anys, jo seguia el meu camí, feia les meves coses, hi havia emissores de pop-rock que posaven tota mena de música. Però avui dia és ben diferent. Cada vegada hi ha menys coses universals i més individuals. El meu algoritme a les plataformes segur que és diferent del teu. Cada món és allà, escoltes el que vols escoltar i cada vegada descobreixes menys coses. Si em diuen que he de fer una cançó així o aixà, no ho sé, ho podria intentar, però segurament es notarà que sé que no és una cosa genuïna.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Sembla que les xarxes són font d’ansietat entre la gent jove. Vostè va fer una confessió un any enrere respecte a la depressió que havia patit. Potser ara l’ambient és més propici a parlar-ne.

És clar, potser no sabíem que podíem dir-ho, perquè això et generava una certa vulnerabilitat o debilitat. Però jo, des que tinc ús de raó, des de la meva adolescència, sempre patia de depressió. El que passa és que no sabia ben bé què era això. Agraeixo que ara tots aquests temes s’exposin més, perquè amb les xarxes l’impacte és molt més gran. A mi, per exemple, les xarxes socials em generen ansietat, i tinc 51 anys i una vida molt afortunada. No puc imaginar-me el que li generen a un noi de 13 o 15 anys, alimentant-se durant tot el dia d’imatges o veient que els seus amics estan en una festa i no l’han convidat. ¿I els pares? Ells també la pateixen. Tots tenim problemes d’ansietat, i és graciós sentir la gent d’Apple dir que els seus fills no tenen mòbils. Ells saben el que representa això.