¿Qui és Chappell Roan?

"Potser has volgut dir: ‘L’artista favorita de la teva artista favorita’", redirigeix el cercador de Google a l’introduir el nom de Chappell Roan, la jove artista amb una fama que s’ha disparat (aparentment del no-res) al llarg de les últimes setmanes. Amb The rise and fall of a Midwest princess, el seu primer àlbum, Roan ha passat d’estar a prop de deixar-ho córrer i tornar a casa dels pares a convertir-se en la banda sonora de l’estiu i en la pròxima promesa del pop.

Amb 26 anys i originària de Missouri, d’on se’n va anar quan en tenia 18 per perseguir el somni de ser artista a Los Angeles, Roan sembla haver-se proposat fer tornar la diversió a la música pop amb un àlbum que celebra tant els seus referents com la seva identitat com a artista i dona lesbiana.

Un àlter ego rebel

Amb una estètica que poua directament del món de les drag queens, la carrera de Roan ha estat des del principi molt vinculada a la comunitat LGTBI. De fet, admet que utilitza Chappell Roan com un àlter ego drag: més divertida, més rebel i més segura de si mateixa del que és Kayleigh Rose (el seu nom real, que odia).

La purpurina, les grans perruques i l’exagerat maquillatge marquen The rise and fall of a Midwest princess, un coming-of-age queer d’una jove criada en un ambient conservador de Missouri que se’n va a la gran ciutat per descobrir-se a si mateixa. "Això no enorgullirà la meva mare, segur que fa un número", reconeix en una de les lletres de Pink Pony Club, cançó en què narra la primera vegada que va anar a una discoteca d’ambient.

Roan no s’espanta a l’hora de cantar sobre idil·lis platònics amb persones de gènere dubtós com molts altres artistes en els seus inicis. Al contrari. L’artista explica obertament les seves desaventures amoroses amb altres noies amb una naturalitat pròpia dels centennistes (la generació nascuda a partir de l’any 2000).

El seu compromís amb la comunitat és tan gros que Roan ha arribat a rebutjar actuar a la Casa Blanca durant el mes de l’Orgull. "Vindré quan aconseguiu que hi hagi llibertat i justícia per a tothom, incloses dones, persones trans i persones oprimides en territoris ocupats", va declarar la cantant en ple concert, abans de dedicar a Joe Biden, el president dels EUA, la seva cançó més furiosa: My kink is karma.

Una cursa de fons

La popularitat de Roan ha crescut com l’escuma en els últims temps, però no sempre ha sigut així. Des de l’any 2007 que corre una cursa de fons, quan va firmar per la seva primera discogràfica. Juntament amb Atlantic Records va comenrcialitzar diversos EP i va treballar amb Vance Joy o Dan Nigro, un dels principals productors d’Olivia Rodrigo, que en el seu moment també va ser la "pròxima promesa del pop".

No obstant, Roan va acabar sent expulsada de la discogràfica i tornant a Missouri per posar-se a treballar en una botiga de dònuts. Però ja havia provat la vida d’artista i es va donar una última oportunitat de tornar a Los Angeles. Si en 12 mesos no aconseguia res, tornaria a casa dels pares definitivament.

Notícies relacionades

La "maquinària" oculta rere l’èxit d’‘El Grand Prix’

Una reinvenció a mig gas

Amb un so completament renovat i la seva connexió amb l’equip de Rodrigo, Roan va començar a collir el fruit de la seva feina. Es va convertir en la telonera del Guts World Tour (primera gira mundial de Rodrigo), fita que va venir acompanyada d’una actuació a Coachella i la viralització de Good luck, babe, el seu primer hit. A partir d’aquí, tot va venir de cara.

A mig camí entre la dolçor irreverent de la jove Madonna, l’estètica camp de Lady Gaga i el divertit enginy de Village People, amb un ball al ritme de lletrejar les seves cançons inclòs (Hot to go és el seu YMCA), l’èxit de Chappell s’entén com una reivindicació del pop més divertit, que ha aconseguit alçar-la com la diva LGTBI dels centennistes.