La inspiració més enllà de la veu

El desembre del 2022, Dion va anunciar entre llàgrimes que tenia una malaltia neurològica rara: la síndrome de la persona rígida (SPR). Una malaltia que afecta una persona entre un milió –més dones que homes– i que afecta el sistema nerviós central, i que pot causar rigidesa a tot el cos i espasmes musculars dolorosos. La durada dels espasmes pot arribar a ser d’hores i la seva gravetat és tal que pot produir caigudes i ruptures d’ossos... Fins aquí la descripció mèdica. La tragèdia humana es despulla al documental Soy Céline Dion, que acaba d’estrenar-se a la plataforma Prime Video.

Vulnerabilitat

Vuit minuts, això és el que dura l’atac a la pantalla. Vuit minuts anguniosos en què Dion passa del riure a perdre el domini del moviment. El cos pràcticament paralitzat, les mans crispades, el rostre contret, les llàgrimes inundant-li els ulls i poc més que laments i grunyits. La dona que ha dominat els escenaris i s’ha passejat per alfombres vermelles lluint les gales més luxoses i cuidades mostra tota la seva vulnerabilitat. També la seva grandesa.

"El meu somni és ser una estrella internacional i ser capaç de cantar tota la vida", afirma una Dion adolescent en una vella gravació. Criada en una família unida, però que va travessar greus problemes econòmics, va saber ben aviat com volia que fos la seva vida i on volia estar. Sobre l’escenari, per descomptat. Respirant, absorbint, impregnant-se de la calor del seu públic, aquest que ara sembla tan llunyà.

Quan Dion tenia 12 anys, el seu germà gran va enviar a René Angélil una cinta amb una interpretació d’ella. A l’escoltar-la, el productor va decidir hipotecar la seva casa per impulsar la carrera d’aquella nena tímida, amb dents desalineades i ulls magnètics. Als 13 anys, la nana va gravar el seu primer àlbum. Avui, n’ha gravat un total de 27, les seves gires han recorregut el món i ha guanyat cinc Grammy i dos Oscars, a més d’una infinitat de premis més.

Angélil es va acabar convertint en el marit de Dion. I aquell casament luxós fins a l’excentricitat a la basílica de Notre-Dame a Montreal també defineix la diva. La revista Vogue ha descrit el seu vestit de núvia com "el més extravagant dels 90". Per a la seva confecció es van dedicar 1.000 hores de feina, 90 metres de seda italiana, encaix francès i cristalls. Sobre els cabells, una corona elaborada amb 2.000 cristalls Swarovski que pesava tres quilos. La incomoditat d’aquesta tiara s’entén millor amb un apunt del recent documental. Mostra Dion el magatzem en què guarda una abundància impressionant de vestuari i confessa la seva passió per les sabates. "Cada vegada que anava a una botiga i m’encantaven les sabates, em preguntaven: ‘¿Quina talla té, senyora?’. I jo els deia: ‘No, no ho entens. ¿Quina talla tens? Les faré funcionar, les faré encaixar’".

Sabates de diverses talles més petites que l’obligaven a caminar amb els peus encongits, tiares excessives, vestits tan recarregats que marcaven un estil únic, tan criticable com exclusiu. Dion ha sigut la dona del més. Una mirada barroca i ostentosa que la va arribar a convertir en una icona de la moda. No importava la incomoditat, ¡el xou ha de continuar!

Notícies relacionades

La revolució col·lectiva de Clara Peya

Sabina anuncia una gran gira de comiat per al 2025

Avui, aquest excés de Dion ha quedat eclipsat per una simplicitat que impressiona. El documental no deixa de ser una llarga entrevista a si mateixa i la vanitat de l’excés ha sigut substituïda per una ostentació d’austeritat que, potser, no deixa de ser una altra manera de seguir amb l’espectacle. Tot i que, aquesta vegada, doblegada pel dolor, sense gens de maquillatge, roba senzilla i cabellsl recollits. La mansió en la qual viu és aclaparadora, però les càmeres s’aturen en les seves medecines, en el moment en el qual ella mateixa es prepara uns cereals o una infusió.

Li ha costat reconèixer en públic la seva malaltia. Gairebé dues dècades medicant-se en excés i mirant de suplir les seves carències amb trucs sobre l’escenari. "La mentida ja pesa massa" va admetre en la seva confessió. La seva voluntat no deixa de ser una inspiració.