Pretenders reviu l’esperit de la new-wave

Nit de retrobament als jardins de Pedralbes, amb el seu village funcionant a discreció i l’escenari alternatiu, Alhambra, obert a la sessió de Mr. B (que va incloure arriscats remakes de Pretenders). L’auditori principal, amb la façana del palau com a teló de fons i l’aforament de 2.390 localitats, i uns números favorables per a la promotora, el Grup Clipper’s, que ja ha venut més del 80% del total de les entrades d’aquesta edició.

Hi havia ànsies acumulades per veure Pretenders a Barcelona, ciutat on no actuaven des del 2003 (tot i que en aquests anys se’ls va poder veure un parell d’ocasions a la Costa Brava: el 2009 a Porta Ferrada i el 2017 a Cap Roig). Banda molt renovada al cap dels anys, amb Hynde com a única supervivent dels vells temps (el fidel bateria Martin Chambers ha estat baixa en les últimes gires).

Però la lideressa s’avé ara molt amb el guitarrista James Walbourne (ex Pernice Brothers i col·laborador de Ray Davies), de 44 anys (28 menys que ella), còmplice en l’autoria de les noves cançons, com la que va obrir el concert Losing my sense of taste. Tema incisiu i tèrbol, amb el qual Hynde incorpora una interessant lírica adulta àcida extensible a tot l’àlbum: es pregunta si està patint "una metamorfosi, demència presenil o algun tipus de psicosi", aventura. "Ni tan sols m’importa el rock and roll / Tots els meus favorits semblen cansats i vells".

Pèrdues i guanys

No va semblar ahir a la nit ser el seu cas en una sessió tensa, amb les seves qualitats vocals en òptim estat, que va entrar en matèria rescatant uns quants clàssics, com Kid, tema del referencial primer àlbum homònim, joia de l’any de gràcia de 1980, en el qual una prostituta li confessa al seu fill com es guanya la vida. D’allà a l’impetuós Message of love, el vaivé reggae de Private life i la deliciosa Back on the chain gang. Una breu aturada amb Hymn to her, balada de la seva amiga de temps batxillers Meg Keene, dedicada a la fortalesa i aguant femenins a través de l’exemple de tres generacions. "I ella sempre seguirà endavant / Alguna cosa es perd / Però alguna cosa es troba". I més llenya amb una altra tonada universal, a un ritme molt Motown, la de Don’t get me wrong.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

També va sonar la melodramàtica I’ll stand by you, però Pretenders es van escorar més cap als principis de la new-wave que cap a la radiofórmula dels 80-90. Cops de guitarra aguts de Hynde amb la seva Telecaster i un Walbourne tècnic i abrasiu. Una altra de les noves cançons, Let the sun come in, va incidir en el pas del temps amb tant vigor com sarcasme. "Diuen fins i tot que ens hem de morir / No ho crec, és mentida". I què dir de Vainglorious, i del tribalisme a l’estil Bo Diddley de Break up the concrete, i d’aquesta altra perla dels inicis, Up the neck: riff criminal, fraseig sec, flux melòdic entre la distorsió. Nítida foto de l’esperit post 77.

Chrissie Hynde sembla haver-se cansat del seu primer èxit Brass in pocket, que està deixant de banda en els concerts, però sí que va ser allà la caravana embogida i fumejant de Middle of the road (Hynde bufant l’harmònica) i, en el bis, el cover amb què va proclamar el seu amor pels Kinks, Stop your sobbin’, i un robust Mystery achievement com a punt final. Enèrgic baptisme per a Les Nits de Barcelona, que acollirà aquest mes 19 concerts més, entre els quals els de figures internacionals com Patti Smith, Mika, Diana Krall, Rufus Wainwright o Passenger.