Joey Tempest: "‘The final countdown’ uneix tothom, en una festa familiar o en un festival heavy"

És un tema que vam voler incloure en el documental sobre Europe que estem elaborant. Estarà en el pròxim disc, és clar, i la toquem en aquesta gira. Ara estem a mitja composició del nou àlbum. No crec que anem a l’estudi abans de final d’any o de principis de l’any que ve. Volem fer alguna cosa que ens agradi de debò.

Aquesta cançó l’ha produït Klas Åhland, que ha treballat amb Ghost. ¿Faran tot l’àlbum amb ell?

No ho hem decidit encara. Pot ser que sí. Ens ho passem molt bé amb Klas. Té molt talent i va fer un bon treball amb Ghost. M’encanta el so del seu àlbum Meliora.

¿Cap a on apunta l’evolució de Europe: cap al classicisme o cap a la innovació?

Sempre intentem anar cap endavant, però estem en un punt en què acceptem i respectem el nostre passat. Amb els seus matisos: el que componc amb Mic Michaeli sol ser melòdic, mentre que amb John Levén és més heavy i amb John Norum, en canvi, és una mica blues. Tenim un vincle amb el passat, i això està bé.

¿En quin punt està el documental sobre Europe?

Ja està quasi a punt. Queda la fase més tediosa, que és editar i posteditar, però potser podríem publicar-lo a final d’any. El documental ofereix un viatge al·lucinant per la nostra història des dels nostres inicis, als afores d’Estocolm. Hem trobat imatges de backstage de 1984, quan tocàvem amb el nostre primer teló de fons, del disc Wings of tomorrow, a terra, i de quan vam anar al Japó per primera vegada, i de les festes als hotels, i de quan barrejàvem The final countdown a San Francisco... És un bonic retrat d’aquesta banda sueca que es va donar a conèixer al món intentant ser com els seus ídols de Deep Purple.

¿Quins eren llavors els seus cantants de referència?

Phil Lynott i David Coverdale. Anàvem a veure Thin Lizzy i Whitesnake cada vegada que venien a tocar. M’encantava la manera com cantava Lynott i com s’adreçava al públic; et feia sentir especial. I Coverdale també, un gran cantant i comunicador. Ell ha dit que li he robat alguns moviments que fa ell amb el peu de micro, i sí, és cert que de vegades t’apropies de coses. Després, quan Deep Purple es va reunir, el 1985, i va venir a tocar amb Perfect strangers, va ser un gran moment per a nosaltres. Poder veure Ian Gillan i Ritchie Blackmore junts, amb Jon Lord, Ian Paice i Roger Glover... Made in Japan encara ens guia.

Hi ha un teaser del documental en el qual apareix vostè amb Benny Anderson (ABBA). És curiós, perquè Ritchie Blackmore va confessar una vegada que ABBA era la seva banda preferida, per a sorpresa, i potser horror, de molts. En aquest vídeo, Anderson arriba a comparar la sanefa de sintetitzador de The final countdown amb la de Gimme gimme gimme (a man after midnight).

ABBA va ser part de l’ambient a Suècia. Jo no els vaig escoltar gaire a fons al principi, però més endavant, amb els anys, tots ens vam adonar que tenien un immens talent: en composició, actuació, producció... Benny ha aparegut en alguns xous nostres. I coincidim sobretot en les històries d’amor melancòliques, en el contrast entre les melodies euforitzants i les lletres tristes. Això és molt escandinau, per tots aquells mesos que vam passar a les fosques.

The final countdown va obtenir un èxit descomunal el 1986. ¿Excessiu, fins i tot, perquè els marcaria per sempre?

No. Continuem disfrutant-la, perquè és una cançó que uneix tothom, tant si estàs en una celebració familiar com en un festival de heavy metal. Ens va donar l’oportunitat de fer gires pels Estats Units, Europa, Àsia...

¿Ha vist el documental sobre Bon Jovi, Thank you, goodnight, en el qual Jon Bon Jovi parla sense embuts dels seus problemes de veu?

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

No encara. Com que estem immersos en el nostre documental, no he volgut veure’l de moment per evitar les comparacions. Tinc una llarga relació amb Jon. També amb Richie (Sambora). Li desitjo molta sort amb la seva veu. Tots els cantants passem per aquestes coses. Jo també. Has de prendre precaucions, tenir coachers, mètodes i exercicis, ser capaç de renunciar a les festes per un temps, cuidar-te... Bon Jovi és una gran banda. ¿Què seria el món sense les seves cançons?

I el destí ha volgut que aquest dissabte coincideixin amb els seus referents de joventut, Deep Purple, en el Rock Fest.

És bonic acabar coincidint-hi en un festival. M’encantaria saludar-los. El Rock Fest sempre ha sigut un lloc fantàstic per a nosaltres. Crec que fins i tot hi ha material gravat en el festival per al documental. N’estic bastant segur. Sempre és especial tocar allà. Serà màgic.