Patrick Radden Keffe: "La nostra capacitat per comunicar-nos s’ha deformat"

El veig molt integrat.

Vaig venir a Barcelona fa 25 anys com a motxiller. Després hi he estat com a turista i de promoció dels meus llibres. Però és diferent arribar a tenir un rutina, conèixer el forner local, el mercat... Al matí em dedico a escriure. Sé que el turisme és un tema controvertit aquí, he vist les pintades. Suposo que jo també dec ser un expat.

¿Què està escrivint?

Un llibre sobre un noi de 19 anys que va morir a Londres aquest febrer. Es va tirar des d’un balcó d’un edifici de luxe sobre el Tàmesi. Arran de la seva mort, els seus pares van descobrir que havia estat fingint ser fill d’un oligarca rus. Portava una vida secreta, es va barrejar amb la gent equivocada i va acabar mort. El llibre va sobre els esforços dels seus pares per comprendre el que li va passar. També sobre com els diners han corromput Londres durant els últims 30 anys. Els diners han corromput Nova York i Barcelona també, però en el cas de Londres són, sobretot, diners russos.

¿Canvia molt la perspectiva del que està passant als Estats Units des de Barcelona?

És curiós perquè estem fent l’entrevista un 4 de juliol, que és un gran dia festiu als Estats Units, però aquest any estic content de ser lluny. És el moment més aterridor de la meva vida com a ciutadà. Al veure-ho des d’Europa m’adono que els nostres problemes són, en realitat, els vostres problemes. Si guanya Trump això tindrà un gran impacte a Europa i a l’OTAN, per a Ucraïna. Hi ha la sensació que els Estats Units són un país sui generis però en el fons breguem amb els mateixos problemes que tots els altres: l’ascens de la dreta autoritària, la polarització...

Com a França.

Sí, tenim el mateix problema que ells. I una esquerra particularment descontenta amb la política de Biden, un centrista; amb Gaza, que reforça els extrems. Culpo molt d’aquesta situació les xarxes socials. La nostra capacitat per comunicar-nos s’ha deformat.

¿Li preocupa la fragilitat del concepte de veritat?

Part del problema és que ara tot és entreteniment i la gent no pensa bé. Fixa’t en la decisió del Tribunal Suprem, que ha dit aquesta setmana que el president està per sobre de la llei. No som un país tan jove. Tenim centenars d’anys de tradició en la qual el president està subjecte a la llei. I no obstant, no hi ha gent protestant al carrer. Hi ha mals molt profunds als dos costats de l’Atlàntic. Hannah Arendt i George Orwell van escriure que la naturalesa del totalitarisme i el feixisme es basa en una desestabilització de la veritat. I això és precisament el que fan les xarxes socials.

I això influeix en qui votem.

Trump és carismàtic, renega, menteix. Transgredeix. I genera una emoció especial quan el veiem, no pots apartar la mirada. Duterte diu coses molt grolleres sobre el Papa en un país tan catòlic com les Filipines, on ningú ho fa. Això segresta la idea que els governants han de ser tipus sobris, moderats, grisos, avorrits que es dediquen a servir el país. Els líders s’estan convertint en famosos amb telegènia, és el que la gent espera ara de la política. I això només portarà coses dolentes. Internet continua estant plena de mems d’Obama ballant.

¿Què creu que passarà amb Biden, renunciarà a ser candidat?

Crec que el seu entorn més pròxim l’està pressionant amb la idea que ell té més possibilitats de vèncer Trump que qualsevol que el reemplaci. Ha sigut un president raonablement exitós. No és gaire bo fent campanya, però té un historial que pot aprofitar. El que passa amb l’envelliment és que només avança en una direcció. Fer campanya és esgotador. D’aquí tres mesos serà tres mesos més gran del que és avui. Qualsevol que es postuli a president és, a un nivell profund, narcisista. Si jo ho fos i tingués una mentalitat narcisista, pensaria: ¿què dirà el meu obituari? ‘Aquí hi ha el tio que es va quedar a casa, va ser humiliat i va donar un segon mandat a un convicte’. Però el més honorable seria fer un sacrifici personal i fer un pas al costat. Tenim un país molt misogin; si Kamala Harris es postula, sent una dona negra, s’haurà d’enfrontar a les forces retrògrades amb què va lidiar Hillary Clinton.

Al setembre es publica a Espanya Cap de serp (Periscopi, i en castellà, Reservoir Books), el seu primer llibre, sobre el trànsit d’éssers humans i l’hampa de Chinatown; ¿com va arribar a aquesta història?

Era l’estiu del 2005, jo havia acabat Dret però no volia exercir. Els diaris anaven plens de notícies del judici a Sister Ping, acusada de liderar una màfia que havia entrat il·legalment milers de xinesos al país. El govern la va presentar com una figura horrible, però a Chinatown la gent deia que era una heroïna, la comparaven amb Robin Hood. Hi va haver testimonis que es van oferir a complir la condemna a la presó per ella. A mi sempre m’han semblat molt interessants aquest tipus de persones que són vistes com un dimoni d’una banda i un àngel de l’altra. El cas de Gerry Adams és semblant.

¿Va ser el seu primer article?

Sí. El més curiós és que ningú en aquell moment es va plantejar que potser aquesta història l’havia de cobrir un escriptor xinès perquè llavors imperava la idea que, si eres un jove blanc, podies escriure qualsevol història que volguessis. Vaig estar quatre anys investigant per escriure Cap de serp. Em van ajudar intèrprets en mandarí, cantonès i fujianès. Algun d’ells continua sent un dels meus millors amics.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

El tema de la immigració continua sent increïblement actual, tot i que hagin passat 19 anys.

La majoria de comentaris que rebo són de joves xinesos nascuts als Estats Units d’entre 20 i 30 anys els pares dels quals van passar per això i no van parlar mai del tema, hi havia un silenci absolut. Amb No diguis res sobre els troubles a Irlanda, em va passar el mateix. Això significa molt per a mi.