Pedro Cifuentes: «Avui ja no es qüestiona utilitzar còmics com a recurs didàctic»

No porta les seves obres a classe, però el 2008 va començar a introduir els seus alumnes en l’ús didàctic del còmic i en defensa la lectura a ultrança.

Les dues facetes no són incompatibles. A l’aula pots expressar-te en una vinyeta gegant que és la pissarra i fas que la quitxalla s’expressi mitjançant dibuixos i narrativa gràfica. Descobreixen el treball en equip: una dibuixa millor, un altre és un formidable colorista, un altre és bo en el guió... Aquest aprenentatge els queda per sempre, els dona recursos. És un públic en edat d’aprendre i meravellar-se amb les coses i les bones històries. La literatura i el còmic infantil i juvenil ensenyen sempre alguna cosa. De vegades pequem de didactisme i escatimem el protagonisme de les històries.

Va començar Historia del arte en cómic amb micromecenatge. ¿Esperava tant èxit?

Feia temps que intentava publicar aquesta obra en editorials, però les editorials educatives em deien que hi havia massa còmic i les de còmic, que era molt educatiu. L’acollida del finançament col·lectiu em va desbordar. I llavors va ser quan va arribar Desperta Ferro, que em va dir que l’hi encaixava i em va aportar assessoria històrica.

El còmic ha arribat a les aules per l’esforç individualitzat de professors com vostè.

M’he vist com un divulgador, com un profeta del còmic a l’aula. Avui ja no es qüestiona utilitzar còmics com a recurs didàctic. La meva generació va haver d’enarborar aquesta bandera, però ja hi ha professors més joves que l’utilitzen.

¿S’han superat els prejudicis cap al còmic?

Crec que sí. És una lectura que va a més. Però el 2008 molts professors no entenien ni el còmic per a adults i havies de bregar per introduir-lo com a recurs didàctic. No es tractava tant que els alumnes el llegissin sinó que es treballés el còmic dins de l’aula com una eina. Ho vaig proposar com a lectura a la meva cap de departament i li vaig ensenyar Maus, el Pulitzer d’Art Spiegelman. Me’l va tirar pel cap. No entenia que volgués utilitzar un còmic a 4t d’ESO en el qual els gats eren els nazis i els ratolins els jueus per explicar l’Holocaust. Deia que era cruel i insensible. No l’havia llegit, quan ho va fer va entendre que és una obra mestra. Els còmics de Paco Roca també m’han ajudat molt.

¿Què fa falta perquè més professors utilitzin el còmic?

El boca a boca funciona. Si treballes amb un company que l’utilitza et pica la curiositat. Vas a la llibreria i veus què pots utilitzar a la teva aula. Si comences a utilitzar-lo és difícil deixar de fer-ho perquè és una eina potent.

¿Com explica els temes àrids de la història?

Amb diversió i dosi de meravella. Chesterton deia que el contrari de divertit no és seriós, sinó avorrit. Cal pensar que la diversió és posar les neurones a treballar i el cervell en funcionament. Jo mantinc un enfocament inclusiu, que els xavals siguin els protagonistes. I és important tractar-los amb intel·ligència, no explicar-los tot, sinó donar-los una guia i que ells vagin completant i sentin el regust de fer la seva pròpia aventura. Que si llegeixen el meu Historia del barroco, les pinzellades que els dono sobre Bernini els vinguin ganes d’aprendre més sobre ell. Quan et dediques a la docència no has de posar-te en mode col·lega sinó ser el seu guia. El còmic va entrant com una primera font d’informació. Si llegeixen l’adaptació al còmic del Diari d’Anne Frank pot ser que tinguin curiositat de llegir l’original. El mateix amb l’Odissea…

¿El còmic és un aliat davant la competència de les pantalles i l’audiovisual?

La majoria de xavals entren al còmic per Webtoon i el mòbil. El llegeixen en pantalla i quan surt en paper se’l compren perquè volen tenir el seu còmic a la prestatgeria i compartir-lo amb amics. El deixen, l’ensenyen, el toquen a classe. Els fascinen els dibuixos. És una eina que ha arribat per quedar-se. Llegeixen manga i novel·la gràfica juvenil.

Preocupa que els joves deixin de llegir en l’adolescència.

Abans llegeixen per gust. En el batxillerat, amb 16 o 17 anys, amb les lectures obligatòries deixen de banda la lectura per plaer. La idea és que la reprenguin. És una carrera de llarg recorregut. El que plantes en un curs, si ho fas bé, ho sembres per al futur.

Ha sigut assetjat per haters a Twitter/X. Va dir que estava "cansat del clima cada vegada més ranci i irrespirable". Però ha obert nou perfil i recuperat a la xarxa la seva tira oberta La liga de los profes extraordinarios.

Era la gent del "tot està malament", que fa molt soroll i s’amaga en la impunitat dels àlies per insultar. Un troll, d’acord, però si en són 14... T’asfixia. Així que vaig pensar que era hora de passar d’aquests sorollosos haters i obrir un nou perfil més decantat a la divulgació del còmic com a eina. En l’anterior compte vaig arribar a 30.000 seguidors, en aquest, en dos mesos, gairebé 4.000, i no para de créixer. T’has d’adaptar als nous temps, el nivell dels xavals no està baixant tant.

¿I les informacions i els mals resultats de l’últim informe PISA?

És menys catastrofista del que sembla, tot i que sempre es ressalti això. Jo no puc entrar a l’aula i dir als alumnes: "Sou pitjor que jo a la vostra edat, sou molt dolents, no sabeu res". Aprenen de manera diferent, avui tot és més audiovisual. No dic que els professors ens posem a fer tiktoks, que són xarxes que com a adult creus que són el pitjor perquè no les entens ni controles, però les pots utilitzar com a aprenentatge.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

¿S’ha plantejat passar de la no-ficció divulgativa a la ficció?

¡Sí! De fet al setembre publicaré el meu primer còmic d’aventures El club de los castigados (Harper Kids). És ficció amb un punt didàctic. Combino mitologia i història amb infinitat de coses: una lògia del caos segresta La Gioconda i els xavals viatgen en el temps per rescatar-la.